De set en set
L'escorcoll
Fa dos dies David Fernández va dir que hi ha evidències de vigilància i repressió política: “Aquí tenim cases de gent nostra que apareixen amb llums encesos, i ombres, quan en teoria no hi ha ningú a dins. Són seguiments. Són telèfons que no funcionen. Són gent esperant-te quan arribes.” No voldria allargar-me profetitzant que aquestes paraules de Fernández no mereixeran l'actuació d'ofici de cap jutge, ni l'atenció de cap editorial de diari, ni importunaran el diagnòstic violentament legalista del progressisme espanyolista, ni sensibilitzaran aquests suposats bastidors de ponts (mai com ara, Catalunya havia tingut tants enginyers de ponts i camins!). Em limitaré a dir que, de tot l'intens sentit de profanació que té la invasió d'un domicili aliè, el que més em preocupa a títol particular és que escorcollin el meu estudi, on tinc llibres, arxius i anotacions, autèntiques radiografies de l'ànima, que revelen totes les meves conquestes i mancances –si és que conquesta i mancança no són incidents fosos en el mateix magma–. Escorcollaran el meu modest estudi. Els de la guerra bruta-però-finalment-higiènica-i-democratitzant s'enduran tots els arxius. Entre d'altres, un que tracta dels escorcolls de biblioteques, on hi ha la citació d'un saqueig de biblioteca magistralment narrat per Miquel Pairolí al llibre El manuscrit de Virgili; on també hi ha unes paraules de Danilo Kiš, extretes del llibre Una tomba per a Boris Davidovic (“L'escorcoll de la seva biblioteca va ser el primer pas cap a la liquidació de Novski”); on també hi ha una citació extreta d'El món d'ahir, en què Stefan Zweig sosté que “la galeria d'art Goering deu la seva esplendor gràcies a la pràctica del saqueig”. La meva inofensiva esperança és que el policia-parapolicial que escorcolli el meu estudi, obri la pàgina 40 –assenyalada amb un punt de llibre– d'un poemari de Wislawa Szymborska. Hi trobarà el poema Conversa amb una pedra. I aquest vers subratllat: “La vida és l'única ocasió de què disposo.”