Fa un any

Avui fa un any, centenars de milers de catalans vam fer cua per emetre un vot simbòlic per la independència de Catalunya. L'èxit de la jornada, amb 2,3 milions de ciutadans opinant sobre el futur del país, no va atorgar, però, el mandat democràtic necessari per tirar endavant el procés cap a la llibertat. Aquest mandat –indispensable des de tots els punts de vista– va arribar amb el resultat de les eleccions del passat 27 de setembre, quan una majoria clara de catalans van donar suport a les opcions independentistes.

Avui fa un any, molts de nosaltres vam votar en nom d'un ésser estimat a qui li hauria agradat viure una jornada com aquella. Personalment, vaig dipositar la papereta en nom del meu pare, republicà i catalanista, “pel molt que em vas ensenyar en els pocs anys que vam poder compartir i perquè va ser una gran putada que morissis cinc mesos abans que el malparit de Franco”. El 27 de setembre, però, va ser diferent: no vaig votar ni en clau emocional ni en clau de passat. Aquell dia vaig votar pel futur. Pel dels meus fills i pel de les noves generacions de catalans, els quals no ens haurien de perdonar mai no haver fet tot el possible –i l'impossible– per deixar-los un país millor on créixer.

Avui fa un any ens vam emocionar amb uns resultats extraordinaris i ens vam indignar amb les imputacions d'alguns dels que van fer realitat el procés participatiu. Però el cert és que en aquella jornada màgica no es va desobeir cap legalitat. És ara, amb la declaració del Parlament que ha de donar inici al procés constituent, que comença la partida de veritat. I estic segur que en aquesta partida, malgrat els esculls aliens i propis, l'altura de mires de tots els actors implicats aconseguirà un compromís clar i contundent en favor del país. I això lògicament inclou que, sota cap concepte, no ens faran fer el ridícul de tornar a votar el proper mes de març.