Paraules i barbàrie

Fa massa dies que l'aparell de l'Estat embolcalla el projecte de la independència de Catalunya d'una buscada polisèmia bèl·lica i colpista que podria arribar a justificar qualsevol resposta del govern estatal a la desobediència del Parlament i de la Generalitat al marc constitucional espanyol. La suspensió de l'ètica. La deshumanització extrema. La resposta brutal. Ho van començar a fer els mitjans de comunicació afins en un context en què, segons alertava ahir The New York Times , la premsa espanyola perd la llibertat a còpia de les pressions de l'executiu i del deute asfixiant.

Després, algun ministre va estirar la connotació de les paraules amb una naturalitat esfereïdora. “Es una sublevación, un golpe de estado institucional”, va etzibar el ministre d'Exteriors, José Manuel García-Margallo, sobre la proposta resolució de declaració d'inici del procés de creació de l'estat català pactada per Junts pel Sí i la CUP. Al ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, tampoc no li va tremolar la veu en assegurar que les forces de seguretat de l'Estat estan preparades per actuar a Catalunya si els tribunals els ho demanen. No han de venir. Sempre hi han estat. “La Guàrdia Civil té 3.400 efectius a Catalunya i la Policía Nacional 3.200”, va precisar el ministre. Segons Fernández Díaz, a més, el que va fer Lluís Companys el 34 és una “broma” al costat del camí emprès per Artur Mas de bracet de la CUP, amb qui s'allunya de la “civilització”.

Ens hem acostumat tant a les comparacions amb els nazis i als disbarats verbals més extrems que ni tan sols ens exclamem quan tot un exvicepresident del govern espanyol com Alfonso Guerra, que també veu similituds entre la situació actual i el 1934, declara que l'Estat faci un placatge com el de llavors, sense esmentar l'ús de la força però deixant poc espai per a l'equívoc. Per Guerra, hi ha una “rebel·lió contra la llei” i “un cop d'estat civil”. Així que si, com diu García-Margallo, “l'important és restablir l'imperi de la llei”, podem deduir la resta, tot i la insistència de La Moncloa en la “proporcionalitat”. D'això se'n diu flirtejar amb la barbàrie, senyors.