Una de lords

Anava jo distretament escoltant la ràdio al cotxe quan de sobte sento que parla el jutge Vidal. Li han preguntat com és que es presenta al Senat espanyol. Tot content, ho aclareix de seguida: “Hi vaig per aconseguir abolir aquella institució”, diu. I remata: “M'hi estaré només el temps necessari perquè quedi abolit. Si, mentrestant, els espanyols em paguen un sou per aquesta feina, allà ells.” Fot-lo!, vaig pensar. Confesso, però, que amb això que els espanyols li pagaran el sou vaig trobar que es descuidava dels catalans, que també hi farem la nostra modesta contribució, al seu sou. Ara, la intrèpida decisió del senyor Vidal em va provocar un estat de profunda malenconia. Coses de l'edat. De seguida em va venir al cap el cas de Fenner Brockway: un parlamentari d'esquerres dels anys 30. Mr. Brockway va encapçalar una delegació britànica, en plena Guerra Civil, per escatir la desaparició d'Andreu Nin i la persecució de militants del POUM després dels Fets de Maig del 37. Un episodi ignominiós –ara ben documentat– de l'stalinisme a Catalunya. Dècades més tard, a punt de retirar-se de la política, el radical Fenner Brockway es va trobar que el primer ministre Harold Wilson, fent ús d'una prerrogativa, el proposava com a membre de la Cambra dels Lords (el Senat a l'anglesa). El nostre home es va convertir en Lord Brockway i en aquella època vaig tenir ocasió de fer-li una entrevista per a L'Avenç. “Què hi fa un radical d'esquerres com vós als Lords?” “Mira –em va dir–, quan en Wilson m'ho va proposar li vaig dir si no sabia que jo només aniria a aquella cambra per aconseguir abolir-la. En Harold va donar-me un copet a l'esquena i em va dir: «Naturalment, Fenner, no esperem menys d'un home com tu.»” En Wilson és mort, l'entranyable Fenner Brockway és mort, però la tronada Cambra dels Lords segueix viva com sempre. El lector comprendrà la fiblada melancòlica que vaig sentir escoltant el jutge Vidal. Ja entenc que ell no deu voler que li desitgem llarga vida al Senat, però qui sap...