El pla C

Quan escric això, el procés està en risc d'aturar-se, per la pugna, dins del bloc social independentista, entre el corrent que queda lluny de tenir la majoria i el corrent que està en vies de perdre la que ha gaudit al si del catalanisme autonomista. La majoria justa de votants pel sí i la insuficient majoria per tenir un govern fort i compacte han facilitat, també, aquest cul de sac.

Si aquest escenari no es desencalla, anem a noves eleccions de les quals sortirà la continuïtat de la Catalunya autonòmica, ja sigui gestionada per uns independentistes disminuïts en vots, ja sigui per un front unionista amb suport extern de CSQEP. La cronificació del conflicte Catalunya independentista-Espanya comportarà haver d'estar preparats per a una lluita de desgast llarga.

Podria haver-hi un altre escenari amb final similar. Un govern independentista abans de Nadal que, malgrat els seus intents de complir el full de ruta, quedi aturat en algun moment per les habilitats de l'Estat espanyol. La conseqüència serà similar que abans: llarga lluita de desgast.

Fins i tot, amb tot el vent a favor, un nou govern independentista que sigui capaç d'engegar el procés constituent participatiu ho ha de fer involucrant-hi la major part de la societat civil activa i els segments polítics que voldrien un referèndum pactat com a garantia per proclamar la república. Les restes de democratacristians i la galàxia Podemos han de ser en aquesta operació.

Com també tocarà invitar-los en els supòsits pitjors que hem descrit abans, a participar en l'estratègia de resistència amb un alt perfil social. On caldrà llançar directament contra l'Estat i els seus valedors a Catalunya, PPSC's, els conflictes derivats de la manca d'ocupació i la degradació dels serveis públics. Al mateix temps, i ho he repetit molts cops, caldrà estendre la memòria històrica antifranquista dels pobles de Catalunya, però també dels territoris espanyols d'on procedeix el gros de la immigració. Fins i tot, per a la població magribina i sud-americana caldrà recordar el comportament colonial d'Espanya sobre els seus avantpassats.

Amb tot el que estic dient dono per fet que el primer embat català per assolir la democràcia es perd? No, hi ha possibilitats que l'escenari més optimista de la via ràpida funcioni. Però, tal com deia Toni Soler, els independentistes que venim de lluny tenim l'obligació, més que ningú, d'advertir i preparar psicològicament el bloc social majoritari per possibles derrotes parcials.

Precisament, perquè som estructuralment optimistes. I sabem, alguns ens vam atrevir a vaticinar-ho, de la incapacitat de moviments que té la casta dominant espanyola. L'anticatalanisme, com a antisemitisme contemporani; el greuge comparatiu com a bandera electoral; l'alteritat de la cultura catalana a Espanya i la seva posició de víctima davant el supremacisme castellà; l'estat macrocefàlic centralitzat i concentrat que provoca l'efecte eucaliptus sobre la resta de la península; la tradicional incapacitat d'abordar cap procés de descolonització o d'evitar-lo. Com que res pot canviar, perquè l'hegemonia estructural a la Gran Castella i al nord-est i l'Andalus subsidiats està assentada en partits del règim tardofranquista, les contradiccions objectives permetran a l'avantguarda catalana, ampliada per l'acumulació de forces del període 2006-2016, continuar i amplificar el grau de contestació en la propera dècada. Probablement, havent ratificat l'electorat un canvi d'hegemonia al si de l'independentisme, que permeti a una gran coalició de centre esquerra tenir la majoria absoluta per abordar un segon i definitiu procés d'emancipació.

Dit això, si poguéssim avançar-nos a l'any 2029, previst pel matemàtic de

la història Alexandre Deulofeu per a la descomposició d'Espanya, no estaria malament.