La columna
Una de tres
Ja fa exactament 45 anys que l'economista alemany Albert Hirschmann va publicar la seva teoria sobre les tres opcions disponibles per als que viuen en una situació política que no els agrada: sortida (o sigui, marxar-ne), veu (protestar) i lleialtat (acatar les lleis del règim en qüestió). No tenia ni idea d'aquesta teoria fins fa quatre dies, quan es va mencionar en un article al New York Review of Books sobre Einstein i Max Planck (quan Hitler va accedir al poder, Einstein va triar la sortida i se'n va anar als EUA; Planck es va quedar a Alemanya i va optar, a contracor, per la lleialtat). A Catalunya, un sector important de la població ha utilitzat la veu per encetar el camí cap a la sortida, tot votant Junts pel Sí i la CUP (que, en el moment d'escriure aquest article, està fent servir la veu per protestar contra una part de Junts pel Sí). El PPC, C's, el PSC i CSQP (que un amic meu anglès acaba de rebatejar com a Couldn't Piss in a Pot) han optat com un sol home, per molt que cada partit intenti de matisar-ho, per la lleialtat. El PPE, d'altra banda –juntament amb el PSOE–, s'ha mostrat ben sord pel que fa a la veu i insisteix que tots els catalans, sense excepció, triïn la lleialtat, lleialtat i res més que lleialtat, tant si els convé com si no. Ara bé, no es podrà obligar si més no dos milions de ciutadans a triar la lleialtat quan ells han triat la sortida, si no és a través d'una manera o altra de coacció física; la qual, es plantegi com es plantegi, pot acabar no només amb l'opció de la sortida sinó amb la de la veu i fins i tot amb la del vot. No voldria fer, Déu m'empari, un reductio ad Hitlerum, tant estimat pels creients en la santedat de la unió d'Espanya a l'hora de blasmar el Sr. Mas (entre d'altres), però a hores d'ara costa imaginar com els dits creients poden blindar la unió esmentada sense recórrer a certs recursos policials que no disten gaire d'aquells que els dictadors passats i presents mai no han dubtat a emprar, sense miraments i en un tancar i obrir d'ulls.