Full de ruta
Tranquils
L'acord arribarà, tard o d'hora, però arribarà; ara és el moment de tenir el cap fred
Recordo, com si fos ara, el dia en què el Barça va guanyar la primera copa d'Europa, el 20 de maig de 1992. Vaig estar 111 minuts patint. Tot el partit i una bona part de la pròrroga. Fins que Ronald Koeman ens va obrir les portes de la glòria. Va ser l'èxtasi, una sensació que mai havia viscut com a futbolero. Per sort, ara els del Barça ja tenim com a sinònim la victòria i hem deixat enrere aquell pessimisme endèmic. I us preguntareu per què parlo d'això. Doncs perquè el procés i la política catalana es troben amarats d'un neguit semblant al que teníem els barcelonistes el 1992. Després del que es va viure ahir al Parlament, on la CUP va tornar a dir no a la investidura de Mas, alguns ja veuen el partit completament perdut. A l'horitzó ens dibuixen la negror d'unes eleccions al març i, a més, avisen que els independentistes també perdran. Però tranquils. Com el Barça del 92, encara queda la pròrroga i, com llavors, estic segur que el gol arribarà. Potser patirem encara més dies, però l'acord, tard o d'hora, s'assolirà. Ningú es pot permetre el luxe d'anar a uns nous comicis. Els 72 diputats independentistes són una joia que s'ha de conservar com sigui per tal que el procés pugui culminar amb èxit. Per tant, no hi ha cap més sortida que no sigui el pacte. Evidentment, no tinc una vareta màgica per saber quin serà el desllorigador de tot plegat: la CUP acabarà acceptant la presidència coral que ahir va plantejar Mas? El president en funcions haurà de deixar pas? Repeteixo, no ho sé, ni crec que la majoria dels implicats en les negociacions sàpiguen a hores d'ara quina podria ser la clau, però han de continuar treballant i cremar-se les celles per desenredar la situació. I, sobretot, la solució s'ha de trobar aviat, perquè molts ciutadans estan començant a emprenyar-se de debò. Si pot ser abans de les eleccions espanyoles, molt millor, perquè si no hi ha consens l'abstenció a Catalunya pot augmentar fins a cotes insospitades.
En tot cas, és el moment de tenir el cap fred. De pensar tres segons abans de dir les coses. Tant els polítics com els ciutadans. I si, finalment, no hi ha pacte, després sí que tindrem la potestat d'enviar els partits “a la merda”, com va reconèixer el gran Joan Tardà. Però fins llavors, tranquils.