Proporció

“Amb cobertura internacional, legal, jurídica, política, amb un mandat de l'ONU o en el seu cas de la UE i si els nostres socis, amics i aliats ho decideixen i ho aprova el Parlament, Espanya estaria en la defensa de la civilització amb els nostres amics i aliats.” Ho va dir ahir Jorge Fernández Díaz sobre una eventual entrada d'Espanya en guerra. Que diferent de quan el trio de les Açores va decidir envair l'Iraq a la recerca d'armes de destrucció massiva sense l'aval de l'ONU. Invasió, per cert, que està en la gènesi de l'actual problema amb Estat Islàmic. No, Mariano Rajoy en va aprendre, d'allò. I també va aprendre de la reacció als atemptats de l'11 de març del 2004. Per això, Espanya no se sumarà a bombardejar Estat Islàmic a Síria. Almenys abans del 20-D. Rajoy ja va perdre unes eleccions. I en va perdre unes altres el 2008 perquè, aleshores en primera persona, però segrestat pels falcons del partit, es va passar de rosca amb allò de les firmes contra l'Estatut. També en la gènesi, per cert, de la situació actual. Per això Rajoy repeteix com un mantra allò de “proporcionalitat i mesura”. L'home que s'ha amagat darrere d'un plasma durant quatre anys ha emergit a partir de dos cignes negres. La declaració d'independència del Parlament i els atemptats a París. Com crear un problema i emergir com a solució. Un escenari ideal per a un partit fort, si se sap gestionar amb “proporcionalitat i mesura”. Un escenari ideal per a un partit fort i per a estats forts. Cosa que complica que res es mogui en relació amb Catalunya. I no només perquè segurament Rajoy seguirà quatre anys més a La Moncloa. Sinó perquè la independència de Catalunya requereix una Europa amb sobiranies compartides. Una Europa on els estats es tanquin en si mateixos, una Europa en conflicte temorosa d'obrir nous conflictes, no sembla el millor context. Per si no en teníem prou embolicant-nos nosaltres mateixos.