El valor del silenci

29 d'agost de 1952. Woodstock (Nova York). Escenari del Concert Hall Maverick. Un jove David Tudor, que acabaria essent un dels millors i més grans pianistes nord-americans, apareix davant d'un auditori ple. S'apropa i s'asseu davant del piano. Hi roman immòbil. Un silenci dens i expectant comença a omplir la sala. Tudor no es mou. El silenci hi dura 30 segons. Desenes de persones observen atònites l'escena. Tudor torna a moure's per obrir i tancar la tapa del piano com a inici del segon moviment. I passen 2 minuts i 23 segons més d'absolut silenci. L'auditori
no sap què fer, dir o pensar. Tudor torna a obrir i tancar la tapa del piano com a obertura del tercer i últim moviment. Aquesta vegada passen 1 minut i 20
segons. Tudor, immòbil, tan sols mira una partitura en blanc davant seu.
Fins al final. S'aixeca i se'n va.

Aquella nit s'acabava d'interpretar i estrenar una obra composta per John Cage, un dels compositors més controvertits, llegendaris, brillants i eclèctics del seu temps. Aquella nit s'havia estrenat una obra que canviaria i revolucionaria l'art del segle XX. Aquella nit va veure la llum 4'33'', la “peça silenciosa”, o la plasmació més fidedigna i d'èxit mai realitzada al voltant de la importància, conseqüències i tractament del silenci en totes les manifestacions i facetes de l'art. Una fita perseguida per músics, filòsofs, pintors i artistes durant decennis. Un silenci que és un llenguatge en si mateix. Un silenci del qual Sartre, Camus i Beauvoir ja van escriure i van indagar. Un silenci que expressa més d'un milió de paraules. Un silenci necessari.

I el silenci, el seu valor i la seva rellevància són avui més necessaris que mai. Catalunya necessita més silenci que mai. Aquest silenci que serveix com a veritat. Silenci al voltant d'unes negociacions i negociadors que estan envoltats per més soroll que mai. Un soroll que no ajuda davant la diatriba més important de la història d'aquest país. No som davant d'una negociació més. No som davant de la confecció d'un govern autonòmic més. Som davant del repte més enorme que tots nosaltres hem imaginat mai. Una república. Generositat, pragmatisme, calma. I silenci. Sisplau. El silenci parla més i per més que molts. Ajudem-los.