Una legislatura fallida
Divuit mesos fins a la desconnexió total no poden dependre d'aquests 10 diputats i del seu entorn, que és més dogmàtic que ells
“Qui tant tiba, fa dos caps”, es diu per explicar que la insistència o l'ús repercuteixen en el rendiment o el desgast de les coses. Això és el que està passant amb la investidura del candidat –i encara president– Artur Mas. Per primera vegada des del 1980, un candidat a president no supera les dues primeres votacions d'investidura i s'ha d'arriscar a anar a la tercera i definitiva. Té temps fins al 9 de gener. Si no supera el tràmit, la convocatòria de noves eleccions serà automàtica.
Fins ara, sempre s'havia trobat la fórmula per permetre la investidura de qui representava la majoria, encara que no hagués guanyat les eleccions, com va passar amb Pujol el 1999 (va perdre en vots però va guanyar en escons), amb Pasqual Maragall (va guanyar en vots però va perdre en escons) el 2003 o amb José Montilla. El que tampoc no havia passat fins ara és que el grup de la majoria, JxSí, depengués d'un petit nucli de 10 diputats, al qual supera en 50 escons. El que potser explica aquesta anomalia és el fet que durant la campanya electoral es va donar per segur que JxSí i la CUP tenien les mateixes prioritats. S'està demostrant que no és així.
El caràcter plebiscitari de les eleccions del 27-S, que és el que va provocar-les, va ajudar a la confusió. JxSí i CUP eren les dues úniques opcions netament independentistes i, per tant, les úniques que, a priori, es podien donar suport davant el front unionista, com es va poder constatar en la votació de la declaració de sobirania aprovada just abans d'encarar la investidura. La votació ho reflectí, 72 diputats a favor de la declaració (JxSí i CUP) i 63 en contra (C's, PSC, PP i CSQP). Més clar, l'aigua. Per tant, l'aritmètica parlamentària situava la CUP en el centre de la investidura del nou president, perquè difícilment el candidat independentista de JxSí podia trobar un aliat entre els partits unionistes per ser investit.
La sorpresa de molta gent ha sigut precisament aquesta. Els independentistes d'extrema esquerra han tombat el primer candidat a president que reclamava la investidura per començar el procés constituent cap a una Catalunya independent. Tants anys esperant poder viure un moment com aquest i resulta que una part dels independentistes tenen altres prioritats. La CUP es vanta de la seva coherència per tombar el candidat Artur Mas, que identifiquen en públic amb la corrupció, el mal govern i les retallades, per bé que en privat (en un exercici d'hipocresia política que abans rebutjaven) es desfan en elogis cap a l'actual president. Si la CUP és coherent, JxSí també ho és, perquè ha decidit fer pinya amb el candidat a president que ells mateixos van pactar quan van acordar fer la coalició. Res a dir, doncs.
Com que ja ho he escrit en altres ocasions, sóc dels que creuen que no tindrem més remei que tornar a les urnes per aclarir la situació actual. Ja no caldrà fer cap plebiscit, perquè els independentistes van guanyar-lo amb el 48%, i per tant les noves eleccions serviran per decidir qui ha de conduir la segona etapa del procés de desconnexió sobiranista. Personalment, aposto per repetir la coalició de JxSí exactament amb la mateixa composició que té ara i els mateixos candidats, però si no pot ser, com s'ha vist en la confecció de les candidatures de cara al 20-D, doncs que cada partit es presenti per separat amb el suport dels independents que els vulguin ajudar. Cadascú ja és prou grandet per saber què cal fer.
Inicialment, quan es va fer evident que la CUP no investiria Artur Mas per pur refús ideològic, em vaig emprenyar. Vaig pensar que els polítics vestits amb samarreta eren tan insensibles a les il·lusions de la gran majoria de la gent com els polítics encorbatats i de mà llarga, a l'estil Oriol Pujol, Xavier Crespo, Daniel Fernández o Manuel Bustos, per citar-ne només uns quants de tendència oposada. Després d'escoltar al Parlament els arguments de la CUP i vista la intransigència que gasten, vaig convèncer-me que l'aliança entre JxSí i la CUP no té sentit. Divuit mesos –o els que siguin– fins a la desconnexió total no poden dependre d'aquests 10 diputats i del seu entorn, que és més dogmàtic que ells. Prefereixo, per tant, que el president Mas conservi la dignitat i que no se sotmeti a la humiliació que li infligirà la CUP novament. Amb els embats de l'Estat ja en té prou i massa. Ni ell ni la majoria independentista han de
sotmetre's a una minoria que, com ha deixat clar el baròmetre del CEO, fins i tot és menys independentista que JxSí.
