La ‘Carta a Amèrica'
Posar conscientment la nostra atenció en les microhistòries de l'Orient Mitjà tal vegada ens ajudi a crear el clima idoni per arribar al moll de l'os del problema
Ja fa uns quants anys que faig llegir Ben Laden als meus alumnes de les assignatures de globalització. Publicada el 2002 en un web islamista, la Carta a Amèrica exposa les raons d'Al-Qaida per lluitar contra la civilització occidental, la seva doble moral sobre els drets humans i el suport a les dictadures dels països àrabs. Ben Laden fa una crida al gihad i s'autoproposa com a garant d'una democràcia real que representa la voluntat oprimida del poble musulmà. M'estalvio òbviament les cometes de la frase anterior. Per al propòsit de la sessió, la Carta ens serveix per discutir l'impacte de la globalització en les identitats col·lectives.
Amb grups d'alumnes nombrosos i molt diversos un dels avantatges és que a l'hora de discutir de temes identitaris, culturals o relacionats amb la globalització, el grup es nodreix de la discussió amb gent de tota mena d'orígens i religions. Les intervencions més sucoses en aquest punt, és clar, acostumen a venir dels alumnes originaris de països musulmans. Fa no pas gaire una estudiant marroquina expressava la seva inconformitat amb el personatge Ben Laden en tant que creació occidental i que no representa el parer dels musulmans. Estadístiques en mà no va errada. Un estudiant saudita, un altre dia, assenyalava de manera prou agra la seva incomoditat amb les imatges emprades en la meva presentació: una de la Meca i, costat per costat, l'atemptat de les Torres Bessones. L'islam és una religió de pau, afirmava. Un altre saudita atribuïa el fenomen gihadista a la pobresa. Cap paraula, però, sobre la influència de la ideologia saudita, el wahhabisme, en la regió.
La llista de discussions fabuloses és força més llarga. En la meva memòria sobresurten dos estudiants més. Una egípcia de la minoria cristiana copta, poques setmanes després que ISIS decapités vint-i-un dels seus membres a Líbia, ens va deixar glaçats posant-se del costat “en un 99%” del que es deia a la Carta. O aquell exsoldat nord-americà que havia servit quatre anys com a oficial de contrainsurgència a l'Iraq: “Recordo quan vaig llegir la Carta per primera vegada: Ah! lluitem contra això.” En el seu relat es feia difícil no evocar la feliç ignorància del primer governador nord-americà a l'Iraq posterior a la invasió, Paul Bremer; la seva fugida a corre-cuita un any després i el seu reemplaçament en el càrrec pel sectari xiïta Al Maliki. La resta del que ha vingut només és un punt i seguit al que així va començar.
Aquests dies que s'amunteguen els articles sobre el fenomen gihadista em fan pensar en la importància de posar al costat de les macrohistòries, les petites narracions individuals fetes tot sovint des del coneixement o l'experiència directa. La flamant premi Nobel de Literatura Svetlana Aleksièvitx, que no em canso de recomanar, seria un gran exemple sobre el potencial explicatiu de la microhistòria. L'Europa que ha viscut tants anys a rebuf de la bandera de la ignorància gestada a partir del 2003 sobre aquest tema (Bush, Aznar, Blair) hauria de reconèixer els seus errors, el seu desinterès passat, i fer allò que dóna sentit al projecte europeu des de la Il·lustració endavant. Encarar tant la manifestació del problema (la guerra de Síria, l'auge d'ISIS, el suport al gihadisme dins Europa o la política de seguretat comuna) com les seves causes profundes (la misèria de la regió, la invasió de l'Iraq primer i el seu abandonament posterior, Israel i la situació als territoris ocupats). Totes dues. Posar conscientment la nostra atenció en les microhistòries de l'Orient Mitjà tal vegada ens ajudi a crear el clima idoni per arribar al moll de l'os del problema.
