N'hi havia un altre?
Molts catòlics fa temps, massa temps, que esperen ser consultats a l'hora de triar els seus bisbes
Juan José Omella explica que, quan va anar a veure la seva mare per fer-li saber que el papa Francesc el nomenaria arquebisbe de Barcelona, aquesta li va dir: “Però, no n'hi havia cap altre millor que tu per nomenar?” Pregunta sense resposta, més quan en la ment de molts catòlics catalans, i fins i tot en la d'alguns no creients, hi havia un llarg reguitzell de noms més o menys satisfactoris i l'opció d'Omella, que hi era, no es situava precisament en les primeres posicions.
La complexitat de la diòcesi barcelonina no s'escapa a ningú, des del potencial d'un gran bisbat europeu fins a la realitat d'una església local més aviat de perfil baix i assossegada però gens pacificada. Tot i el temps passat, encara no s'ha paït la divisió diocesana del juny del 2004 i, demés, no és gratuïta la influència de l'actual debat sobre el procés català. Encara, recordant les figures de Vidal i Barraquer, Pont i Gol i Jubany, l'Església catalana té fam d'un reconegut lideratge eclesial, segurament complementat amb l'abat de Montserrat, que no ha deixat mai d'exercir la seva part.
la remor vaticanista parla de l'especial preocupació del papa pel nomenament de l'arquebisbe barceloní i quan el nunci vaticà Renzo Fratini envià la preceptiva proposta de nomenament, amb tres candidats, aquesta passà directament a la taula de Francesc, sense entrar a la Congregació de Bisbes. La remor condueix a la sagristia de Santa Maria Major, on Bergoglio comparteix molts cafès amb el cardenal Santos Abril, i presumiblement allà es donà forma al candidat, un pastor amb olor d'ovella de reconegut perfil social, a la vegada que ben vist per Blázquez i per emmudir les pressions de García-Margallo, que no deixava de moure tots els fils possibles per impedir el nomenament d'un arquebisbe de traç sobiranista.
L'arquebisbe electe es diu Juan José però té el català com a llengua materna, fill del poblet de Cretes, al Matarranya, a la província de Terol i a la Franja que respira Països Catalans. Un munt de definicions, o indefinicions, que permeten l'ambigüitat suficient per evitar pronunciaments contraris. A més, és un eclesiàstic que desconeix completament la realitat catalana –ell mateix ho ha reconegut–, ja que estudià a Saragoss i Lovaina i es mogué per Aragó i La Rioja, amb una escapada com a missioner al Zaire.
Omella és d'inspiració tarraconiana i deixeble d'Elies Yanes, cosa que equival a una garantia d'eclesiàstic socialment avançat i de tarannà independent. Tot i l'exercici curial a Saragossa, té una àmplia experiència pastoral, adquirida a les parròquies del Baix Aragó. Anomenat bisbe auxiliar de Saragossa, saltà a Barbastre i després a Logronyo, amb un contrastat protagonisme en la qüestió de les obres d'art de la Franja i el litigi catalanoaragonès. Una biografia feta a cops de tambor, com aquell que bastonejava en la Setmana Santa de Calanda en l'etapa de jove capellà.
Pastor, amb olor d'ovella; i el repte de dirigir un ramat força desconcertat en un territori on cal redefinir el paper de l'Església en una societat laïcista. A més, la presència activa d'una multiculturalitat creixent, amb diversos components religiosos, presenta l'atractiu repte de construir el cristianisme del segle XXI. N'hi havia cap altre de millor per nomenar? Fa temps, massa temps, que esperem bisbes catalans nascuts a Catalunya i amb profund coneixement del país. Com també molts catòlics fa temps, massa temps, que esperen ser consultats a l'hora de triar els seus bisbes. I aquestes són qüestions pendents que no han tingut resposta.
Per Sant Esteve prendrà possessió el nou arquebisbe. L'avala el nomenament directe del papa Francesc i això fa que d'entrada no hi hagi gaire crítica a l'electe. Ara, Juan José té al davant el repte de conèixer el país i viure-hi de cara. Les sandàlies del pescador han de trepitjar la terra.
