Vella i nova política
La irrupció en el nostre entorn de les formacions polítiques regeneracionistes ha fet que s'hagi instal·lat amb força el discurs que pretén diferenciar la nova i la vella política i atribueix a cada una d'elles no només diferents maneres de fer sinó també diferents maneres de ser. De forma generalitzada la vella política carrega les culpes del passat i representa els vicis adquirits durant l'època de consolidació de la partitocràcia. Són tants els errors comesos i tan pocs els esforços que s'han fet per corregir-los que és fàcil atribuir a les formacions que han governat fins ara tots els mals, fins i tot alguns dels quals no són responsables directes. Per contra, la nova política apareix representant les infinites opcions que suposadament ens ofereix el futur de construir una manera de fer diferent, i que pel sol fet de no ser igual ja és millor.
Si ens hi fixem bé, la mateixa terminologia que utilitzem avui implica el valor que assignem a allò que és nou respecte del que és vell, el que ha passat d'una banda respecte del que ha de venir, el que coneixem i el que desitgem; en definitiva, el mal record i l'esperança. Aquesta divisió que hem creat a l'entorn de la temporalitat bascula entre l'abans i el després, entre el que ha estat i el que creiem amb fe cega que serà, la qual cosa converteix el present en temps de transició; és una classificació binària que no accepta matisos, pròpia d'un moment de blancs i negres on no queda espai per als grisos. El matís ha desaparegut, i no és estrany, ja que s'evita precisament en tant que es considera una de les característiques fonamentals de la política que cal superar; la matisació ha estat substituïda per la claredat com un dels criteris que, suposadament, han de permetre identificar si hi ha voluntat de participar amb transparència a l'esfera pública. Com si la simplicitat fos més sincera i veraç que la complexitat!
Però hi ha altres elements, alguns també temporals, que s'associen a les velles i les noves maneres de fer. Hi ha un discurs hegemònic que sosté que no anar de pressa és quedar-se a mig camí, que no cal buscar
alternatives perquè no s'ha d'estar disposat a fer renúncies i que sempre cal actuar des de la radicalitat i l'inconformisme amb
voluntat trencadora. Si ho mirem bé, aquest és l'espai natural de la confrontació. Hi ha una altra manera de fer que abans d'actuar mesura els guanys i les pèrdues, que anteposa un mal acord a una costosa victòria i que sempre prefereix el consens a la imposició. Aquest és l'àmbit de la diplomàcia. El conflicte exigeix solucions immediates, mentre que a la diplomàcia li cal temps per ser efectiva. I l'eficàcia és el paràmetre que ha de mesurar l'acció política. El risc és que l'èxit és tan estimulant que pot produir una amnèsia selectiva que ens impedeixi veure els errors comesos, i aprendre d'ells; i el fracàs té un gust tan amarg que els magnifica. Malgrat tot, el veritable èxit, situats en el present, és actuar reconeixent-te en la manera de fer-ho i el fracàs, prendre decisions que t'acaben transformant en allò que no volies ser.
Però si alguna cosa s'ha volgut contraposar entre el que representen la nova i la vella política és una manera exemplar d'actuar contra una de viciada. Es tracta de transmetre una ètica amb compromisos clars, amb accions concretes, per substituir un sistema moral corrupte, còmplice dels que n'han abusat per interès propi. Cal res més? No, però per assolir àmplies majories els actors que volen capitalitzar aquest compromís han de ser creïbles quan diuen que ni tenint oportunitat d'aprofitar-se'n ho farien; i que esmenarien qualsevol abús amb la màxima diligència. I és aquí, a l'hora d'aplicar correctius, on prenen valor les causes ja obertes per la justícia. Si en un primer moment la successió d'informacions de casos sobre corrupció va crear un ambient irrespirable i una autèntica alarma social, ara que es comencen a dictar sentències s'ha donat el cas que per a molta gent la corrupció no forma part de les seves preocupacions urgents i prioritàries. I si el que ens preocupa és l'economia, aquí els papers s'inverteixen. I tornem a començar.
