Xocolata espessa
El pèndul de la independència
Una veïna a la cua del súper em preguntava fa un parell de dies: “No ens ho estaran fent expressament?”. Vaig negar la tesi en rodó, però ella hi va insistir: “Jo crec que ho fan per entrenar-nos, perquè endurim el caràcter davant les envestides que ens esperen des de l'Estat i des d'Europa quan això de la independència es posi en marxa.” Vaig fer un somriure sorneguer i, com que ella estava davant meu a la cua, va marxar tot saludant-me amb un “pensa-hi!”. Després del 27-S vam tornar a entrar en el pèndul que posa a prova els nervis dels catalans en cada moment clau del procés. Va succeir quan no hi havia acord en la data i la pregunta, va tornar a passar quan el 9-N s'aguantava d'un fil, i un altre cop amb les negociacions per a la llista unitària de CDC, ERC i les entitats de la societat civil. Si algú es pensava que ara seria diferent, és que no coneix bé la idiosincràsia catalana. Si podem fer-ho fàcil, ho farem ben difícil. Un dia ens fan creure que l'acord és ben a prop, amb declaracions críptiques que tots correm a interpretar favorablement. L'endemà els mateixos protagonistes estripen les cartes i blasmen els adversaris amb tanta contundència que sembla que mai no arribaran a un punt de trobada. La història recent, però, ens mostra que al final sempre hi ha acord. Això sí, mentrestant l'Estat anul·la l'autonomia financera de la Generalitat i fereix de mort les finances de les entitats més grans de la societat civil. Badar sempre té un preu.