Dalí, la penúltima obra

Aquest divendres hem vist a El Jardí de Figueres un documental de 55 minuts sobre el Museu Dalí: Dalí, la darrera gran obra. La peça, exquisida, ha estat dirigida per David Pujol, que ha fet (també) Dalí-Pitxot. L'al·legoria de la memòria (2014). Al meu entendre el reportatge compta amb dos importants atots: el tecnicoeconòmic i l'humà. El primer a grans trets consisteix a haver fet bon ús de la picossada que deu haver costat el treball; només apuntem un dels resultats més elegants i espectaculars: les preses cinematogràfiques (no domino l'argot, es diu així?) fetes des de l'aire resulten impagables, agradablement sorprenents també per als que som de Figueres i que, atenció, tenim algun interès per la ciutat i n'hem volgut aprendre i veure'n alguna cosa. I, des de l'alçària, les insòlites i vertiginoses les vistes del teatre museu mateix. El segon actiu amb què compta la cinta és la intervenció de Montse Aguer i Antoni Pitxot, suara traspassat (d.e.p.). Aquestes persones, antic i nova directors dels museus Dalí de Figueres i dels seus hinterland i voreland, bons coneixedors del teatre museu figuerenc (no caldria, però per si de cas), ens fan de guia en aquesta visita virtual a la casa i ens n'expliquen el seu contingut (quadres, objectes, “artefactes”); les reformes que s'hi han anat fent; els racons que, tot hi haver-hi entrat vegades i vegades, ens han passat desapercebuts; els “secrets”, curiositats i manies del mestre... Ni poc ni massa: interessant, útil i suficient. A veure: avancem per als llepafils –els oportuns i els de fora de test– que el conjunt de la peli és acrític i només subratlla tot allò que pot ser considerat excel·lència del pack dalinià. Però és precisament del que es tracta; com que no és cap tesi sobre el surrealisme, ni la història definitiva del llegat dalinià, va bé que sigui així: amable, didàctic, figuerenc, “positiu”, bell, a l'abast, seductor... Veig, i perdonin, la cinta com un pas a favor d'allò que a vegades prediquem: Dalí hauria de ser a Figueres allò que Mozart és a Salzburg. O que Shakespeare és a Stratford-upon-Avon, com deia diumenge aquest diari. Com que el primer que cal és que el contribuent vegi la cosa daliniana com un jardí i no pas com un fortí, de moment proposaria que la peli es vegi als instituts i centres afins, i que s'ofereixi en sessions especials als botiguers, restauradors..., a tots els figuerencs. Perquè el coneixement, entre d'altres raons, informés sobre i exorcitzés el principal atractiu turístic de la ciutat.