La rectificació

La cosa va així. Catalunya, els ciutadans, tenim un dèficit fiscal crònic. És a dir, paguem més impostos que el que rebem en forma de serveis. Quan va arribar la crisi i Brussel·les va ordenar limitar l'endeutament de les administracions, el govern espanyol el va centrifugar. És a dir, va obligar a retallar despeses a les comunitats, les que paguen l'estat del benestar, i Madrid es va quedar la major part de la capacitat d'endeutament. Total, que la Generalitat, mal finançada, va deixar de tenir accés als mercats per demanar diners. I aleshores, tot i que amb els impostos dels seus administrats la Generalitat –insisteixo: qui paga escoles i hospitals– no ho necessitaria, el govern espanyol va dir que ja ens deixava... els nostres propis diners. Ens els deixava. Perquè se'ls hi han de tornar. I la major part amb interessos. I va dir que ens els deixava, amb un instrument que es va dir FLA, sempre que es destinessin a partides finalistes. Però ara, a més, el govern espanyol ha decidit que la Generalitat i només la Generalitat haurà d'informar mensualment de totes les seves despeses, siguin amb el FLA o no. O sigui, que la Generalitat ja estava intervinguda, però ara estem davant d'una suspensió de facto de l'autonomia. Sense pietat. Un escàndol que vergonyosament justifiquen el PSC o Catalunya Sí que es Pot. És clar. No ens hem portat bé. I, a sobre, els instal·lats, la generació que ha viscut millor que cap altra, a costa dels seus fills –o, millor dit, dels fills dels altres– ara demanen una rectificació. I qui carai se suposa que ha de rectificar? Dos milions de votants? Les classes mitjanes i populars fartes de ser espremudes com una mamella i que a sobre els diguin insolidàries? Els qui han volgut canviar l'statu quo perquè, és clar, els han enredat des de TV3? Aquests han de rectificar? Doncs em sembla que, per moltes ganes de revenja, el seu món de superioritat moral i intel·lectual ja no existeix.