‘Terra baixa'

Lluís Homar apareix tot sol damunt l'escenari. Sol amb molt pocs elements, molt poc attrezzo. Un vestit de núvia penjat, una cortina, un munt de fulles seques... Res és gratuït. Pràcticament res canvia al llarg de la representació. Tot just, la il·luminació, la música, la veu de Sílvia Pérez Cruz. I l'actor, immens. Sense canvis de vestuari, sense veus impostades, sense cap mena d'artifici ni histrionisme, dóna vida un rere l'altre al Manelic, la Marta, el Sebastià i la Nuri. I els personatges hi apareixen! Comencen a desfilar davant de l'espectador com si fossin invocats per Homar. Impressionant i emocionant. De la innocència de la nena que obre l'obra a la fúria del llop dominador que finalment cau abatut. De la terra alta a la terra baixa. De la llum a la foscor. De la nena a l'amo. Del somriure a la llàgrima. Un Homar magistral va tocant tots i cadascun dels ressorts de l'obra, elegant i subtil. Sentiments i passions. Un sol actor però no estalvia cap dels matisos de la Terra baixa d'Àngel Guimerà.

Vaig veure aquesta obra fa mesos al Teatre Borràs de Barcelona. És possible que molts espectadors recordin altres muntatges d'aquest drama tants i tants cops representat, potser més convencionals, potser més espectaculars. Però és innegable que l'exercici que Homar desplega dalt de l'escenari és impressionant, reeixit, i mereix sense cap mena de dubte el reconeixement que ha rebut aquesta setmana amb el premi Butaca de teatre al millor actor. Encara que només sigui per l'atreviment i la gosadia, encara que només sigui per dir-nos, engolint tots els personatges en una sola veu, que dins de cadascú de nosaltres s'amaga la criatura i el llop. Les llums i les foscors. Un exercici esplèndid.