Franco i Girona

Fa pocs dies es varen complir els 40 anys de la mort del dictador Francisco Franco, una efemèrides que varen recollir tots els mitjans de comunicació atesa la realitat històrica del fet i els canvis que es varen propiciar arran del seu traspàs. En alguns casos, es va aprofitar per fer algun treball sociològic relacionat amb l'interès i/o coneixement que del personatge en té avui en dia la joventut. El resultat fou la constatació del desconeixement que els joves (i ja no tan joves) tenen d'aquella època de foscor, de repressió, de manca de llibertats. A l'exposició Girona en època contemporània, que hi ha instal·lada al Museu d'Història de Girona, s'hi projecta un documental amb les imatges del Caudillo baixant les escales de la catedral i fent un passeig en cotxe per alguns carrers del barri vell. El reportatge correspon al 17 de maig de l'any 1960, la darrera vegada que Franco va visitar Girona, però allò que motiva una reflexió és la contemplació de tants centenars de gironins aclamant el dictador. Recordo que en aquella ocasió, als alumnes de l'escola on jo anava ens varen donar una bandereta i ens varen fer anar a la carretera Barcelona per fer-la onejar al pas de la comitiva oficial. Nosaltres, és clar, no en teníem ni idea, de qui era el personatge que ens visitava. Ens limitàvem a moure la bandereta com ens havien ensenyat i feina feta. Però les imatges del vídeo del Museu d'Història ens diuen que eren molts els gironins que celebraven aquella visita, l'aplaudien, feien costat al règim. A Girona hi havia moltes famílies que combregaven amb el franquisme, però és evident que tan bon punt es va morir Franco, varen desaparèixer o es varen difuminar en una boira espessa de voluntari oblit. Alguns varen entrar en política de la mà d'Alianza Popular (antecedent del PP), d'altres a través de la UCD i no pocs alcaldes franquistes s'aixoplugaren sota el paraigua de Convergència i Unió, la coalició de dretes i nacionalista que va néixer impulsada per qui en fou el seu líder durant molts anys, Jordi Pujol i Soley. Ha passat temps però és bo no oblidar la ferotge repressió i els afusellaments que decretava sense manies aquell que ens va visitar l'any 60 aclamat per la multitud. I els que interessadament cerquen un impossible equilibri en la barbàrie dels dos bàndols enfrontats, convindria que llegissin el magnífic treball de Paul Preston El holocausto español, on trobaran els necessaris elements de reflexió entorn d'aquest trist passat de la nostra història.