Depèn

Fa un parell de mesos el Consell Social del meu poble, que aplega les entitats i els professionals que treballen en l'àmbit social, es va reunir d'urgència. Feia poques hores que la fotografia d'un nen mort a la sorra d'una platja turca ens havia glaçat el cor i tots, d'una o altra forma, ens havíem sentit interpel·lats. Hi va haver qui va oferir llits a casa seva i qui, absolutament commogut, experimentava una necessitat pràcticament fisiològica d'actuar, de moure's, de fer alguna cosa. Tothom se sentia empès per una força profunda i, en tot cas, qui es resistia, ho feia parlant des de la proximitat amb molts congèneres i veïns abandonats a la seva dissort quotidiana, preocupant-se pels recels que podia despertar aquella onada excepcional de solidaritat. El feia patir que la solidaritat amb els desesperats externs no es deduís de la que s'ha de destinar als desvalguts interns, o que esdevingués un trist greuge comparatiu. Aquest és un país enormement desigual i, per tant, enormement carregat de frustracions i recels. Malgrat això, però, amb la retina plena de morts i tragèdies concretes i amb les pantalles plenes d'una munió de rostres travessats pel dolor, predominava la sensibilitat humanitària. Una sensibilitat que es va estendre i que, combinada amb la pólvora de la indignació, va arribar als que exerceixen el poder convençuts que ho fan amb l'encàrrec d'alçar murs i tractar amb crueltat i mesquinesa els que queden a l'altra banda, i va desencadenar una certa vibració que, en aparença, els va estovar.

Aquell estat d'ànim s'ha esbravat. L'han relegat els atemptats de París, la por i tota la trompeteria de guerra. L'oasi de civilització europeu premiat amb el Nobel de la pau, l'essència cultural, sentimental i ideològica que ara ens insten a defensar, ens ha mostrat la seva cara més hipòcrita, curta de mires i desmemoriada. Molt països africans i asiàtics amb menys ínfules acullen moltíssims més refugiats. El drama dels que fugen de la guerra no només segueix sinó que s'ha agreujat per nous tancaments de fronteres i per les dureses meteorològiques pròpies de l'hivern, i el Mediterrani segueix dipositants morts a les seves platges, però ara qui ens governa pot regatejar més còmodament els contingents i embrollar les solucions en laberints burocràtics, perquè ja no perceben la pressió de la indignació pública. D'aquesta naturalesa tan fràgil estan fets els nostres glorificats valors predominants.

Aquí, com arreu, odiem quan ens atien l'odi, tanquem els punys quan se'ns desperta la por i obrim els braços i sabem mostrar-nos solidaris i humans quan ens reconeixem en el dolor i la desesperació aliens. Tot depèn de la glàndula que ens estimulin. “Quan sento Wagner em vénen ganes d'envair Polònia”, diu Woody Allen en una pel·lícula, i em temo que quan tornin a convocar la reunió del Consell Social, els que ens hi trobem, ja ho farem en un ambient dominat per la contundència de la Cavalcada de les valquíries.