“Senyor, Senyor!”, deia la mare

A mi em deixà marcat. Amb la cultura que es pot adquirir assistint a l'escola fins als catorze anys, llegint novel·les de l'època i revistes a la perruqueria, veient teatre o l'incipient cinema, a les primeres dècades del segle passat, moltes coses, la gent senzilla no les entenia. Llavors, mirant enlaire, sortien de les dones els “Senyor, Senyor!”, evocant un ser superior. En fer-ho, pressentien quelcom gran o dolent que s'apropava. Els homes feien “Collons!”, els més grollers, i els fins, “Collompis!”, disfressant la grolleria.

En portada, amb caràcters de lletra poc més petits que els del títol del diari, diu: “L'ofec de l'Estat s'estén a tot el finançament”. I aclareix: “Les restriccions imposades des de Madrid deixen sense recursos públics sectors com ara la cultura i l'agricultura”. Bé. Sense cultura, podríem aguantar una estona; ara bé, l'agricultura –que ja va prou justa de calces–, si es deixa de donar-li la mà, petarà com una gla al foc. Res s'esvera més que un pagès al qual pretenen abandonar a la seva sort. Segueixo. En la segona, JAP fa dir a un peix amb barretina, dintre d'una peixera: “Ara ens buiden la peixera d'aigua!”. Clavat!

Encapçalant la tercera, Jordi Ciuraneta, conseller d'Agricultura de la Generalitat, es guanya el dret de ballar el ram amb parella, sols al mig de l'envelat. Diu quelcom molt greu: “L'Estat Espanyol ha obstaculitzat la nostra missió comercial a la Xina per perjudicar les exportacions catalanes”. “Sant Marc i santa Creu!”, haurien fet les dones del poble, en dir una: “La Teresina porta una faldilla curtíssima: ensenya mitjos genolls! On anirem a parar!”. Ara els agricultors fan: “Si s'acaba l'aigua, s'acaba tot! I sense ajudes, ni enterrament!”. Carles Ribera, des de l'observatori de Colom, ho veu gairebé tot, i diu: “La Catalunya autònoma és morta”, i remata: “O s'accelera el full de ruta o el país quedarà enterrat.” Acaba dient: “La solució continua a les urnes i al Parlament, sempre que es combini la força suficient amb la capacitat d'entesa necessària. Només aspirant a tot s'evitarà acabar en el no-res”. Valent i clar, en Ribera. Qui l'escolta?, però. En aquest moment tots els nous van orelladrets pensant en els escons. I els caps –uns més que altres– passen bones estones davant del mirall estudiant postures i assajant moviments d'home de món. Es diu que el 20-D es tornaran a veure corbates i americanes creuades!

A les dues planes centrals, sense un bri de publicitat, la redacció de Barcelona exposa un treball acurat, ben informat i explicat. Amb el títol de “L'Estat fiscalitza el pastís”, l'autor analitza l'estat actual dels finançaments i les condicions específiques que ha imposat a la Generalitat per rebre els imports pendents del fons de liquiditat autonòmica del 2015 (?!). No tinc espai per opinar d'un assumpte tan transcendent. A internet o al quiosc digital ho trobareu. Val la pena saber de què hem de morir! Senyor!, Senyor!