Sopar d'institut

Pocs dies abans del Madrid-Barça vaig ser integrat en un grup de Whatsapp amb motiu de la convocatòria d'un sopar dels que vam anar junts a l'institut d'Amer entre el 1977 i el 1981. Sí, no en el plistocè, però sí en la prehistòria. La majoria, en ser de diferents pobles, no ens havíem tornat a veure mai més. D'entrada em va fer gràcia, però vaig refrenar les ganes de ser-hi perquè la data assenyalada era el 21 de novembre. Sí, el dia del Madrid-Barça. O sigui, un dia de feina per a mi, fonamentalment per haver d'escriure del partit a L'Esportiu i també perquè els dissabtes solc participar al Tu diràs, la tertúlia esportiva nocturna de RAC1. Educadament, vaig explicar que em feia molta il·lusió assistir-hi però que em seria impossible perquè per a mi era un dia laborable. Però em vaig quedar al grup de Whatsapp perquè em feia gràcia l'ambient d'alegria que s'hi estava creant i perquè hi anaven apareixent nous excompanys que, majoritàriament, acollien la convocatòria d'una manera entusiasta. Sigui com sigui, vaig poder muntar-m'ho per ser-hi. Satisfet, vaig confirmar.

Arribats en aquest punt, es deuen preguntar què m'explica a mi aquest el seu sopar d'institut, com si fos l'únic que s'hagués fet en la història. Tenen raó. De fet, n'havíem fet un altre fa dotze anys. Res semblant a aquest. A mi em va fer la sensació que fa dotze anys tots teníem una edat (la mateixa, és clar) en què encara no érem capaços de fer el que vam fer aquesta vegada. És molt senzill: tornar a tenir 15 o 16 anys. Trobar-nos només pel goig de retornar a aquelles vivències compartides trenta-cinc anys abans, que ja són molts anys. Vam ser els joves que érem amb aspecte de 52 anys. Passats els 50, la vida ja ens ha ensenyat com les gasta, i tots portem cops més o menys superficials i ferides interiors més o menys profundes. Però ens ha ensenyat també que tenim escapatòries, siguem feliços o no en el present. Tornar a tenir 15 o 16 anys i xerrar de totes les coses bones, ballar i compartir records ens ha fet un efecte vivificador sensacional, que continuem prolongat al xat dia rere dia. Una estona cada dia tornem a ser els joves que vam ser. I ens agrada. Riem molt. De fet, només riem. Que bé que es posa als 52 anys tenir-ne 16 una estona cada dia.

Sóc conscient que l'activitat al xat anirà baixant i que segurament s'extingirà. I que la convocatòria per d'aquí a un any que vam fer en calent potser es refredarà. Tant de bo que no, però és igual. Ha valgut la pena. Perquè, com diu el meu amic d'altres coses Jaume Busquet, fa dies que vaig, que anem, “carregats amb un tresor d'afecte”.