El somriure de Soraya

El govern espanyol va suspendre l'autonomia de Catalunya el 20 de novembre del 2015, just 40 anys després de la mort de Franco, i encara no ens n'hem assabentat. I la gran paradoxa és que el moment d'esplendor de l'independentisme, la desconnexió emocional d'Espanya, els somriures als carrers, la pugna per liderar-ho entre Mas i Junqueras, entre els uns, els altres i els de més enllà, el plebiscit diari, els debats apassionats d'una Catalunya convertida en una gran tertúlia, han anat en paral·lel amb una silent, però persistent, feina de l'Estat, que ha anat laminant l'autonomia catalana mentre aquí estàvem instal·lats en el realisme màgic de sempre. El Parlament ha votat l'inici de la independència i el primer fet rellevant ha sigut la connexió telemàtica amb el Punt General d'Entrada de Factures Electròniques de l'Administració General de l'Estat. O sigui, hem votat la desconnexió i alhora ens hem connectat a l'Estat espanyol, que és qui continua manant a Catalunya. I ara de manera humiliant. El somriure de Soraya el 27 de novembre, aquell somriure de cara rodona i nas arromangat, mentre proclamava “Catalunya comença a complir”, és el somriure de la humiliació, el somriure que hauria de quedar-nos gravat. Perquè aquest sí que és un dia històric. El dia que l'Estat espanyol va humiliar els catalans. Per molt que la humiliació es vulgui dirigir a Mas, s'adreça als dos milions que van votar independència i perjudica a tots. El 27-N va ser el dia que l'Estat va humiliar les classes mitjanes empobrides que segueixen pagant la factura de la crisi i que, a sobre, han de veure i sentir com els diuen que, només si es porten bé, rebran els seus propis diners –i els hauran de tornar!– per poder mantenir l'estat del benestar. El somriure de Soraya és la humiliació més gran patida per Catalunya i aquí seguim instal·lats en els mateixos mals de sempre. Exactament els de sempre.