Refundació

La Catalunya del plebiscit, aquest país que viu en angoixa permanent i pendent del processisme i les seves derivades, s'ha cobrat una víctima de les més cobejades a les catacumbes de l'Estat: Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). El partit que va néixer amb Pujol ha mort en el moment que el fangar de l'herència de l'antic president ha fet intransitable el camí que havia de recórrer el partit a partir d'ara. Convergència va representar, durant molts anys, l'essència de la Catalunya autonòmica que pidolava per més autogovern –quantitativament parlant, no pas de manera qualitativa com negocien els bascos la seva quota–, la política del peix al cove. I, més recentment, i sobretot quan s'ha pogut treure el llast que li suposava Unió, Convergència va derivar a l'independentisme liderada per un Artur Mas que ha posat en joc la seva trajectòria política, professional i personal.

No sóc un ortodox de la ideologia, m'acosto més a reflexionar sobre la base del pragmatisme. Més, parlant de política! Per tant, valoro que CDC decidís fer un pas endavant i abandonés l'autonomisme quan el país s'endinsava per un pedregar amb horitzons poc clars, fruit de la intransigència de l'Estat i el mal resolt sistema de les autonomies. CDC va fer una aposta arriscada que, en gran part, li ha sortit bé (i l'actual composició del Parlament n'és un exemple, per molt que la lectura des de l'altra banda de la trinxera sigui una altra). Però el partit no ha resistit. El nou “espai polític” –com definia Josep Rull aquesta refundació– ha de llegir-se com la necessitat que tenen els nous líders convergents de fugir d'un passat molt malmès per les revelacions d'aquests últims anys, i que han compromès des de l'arrel el seu projecte: el cas Millet com l'avantsala de tot plegat; la caiguda en desgràcia de la família Pujol, en el seu moment començant per qui havia de ser el delfí d'Artur Mas, l'Oriol, empantanat pel cas ITV o, finalment, l'ombra del finançament il·legal fruit de la gestió del famós, temut i ja denunciat per Pasqual Maragall, 3%. Tot això, amb l'espasa de Dàmocles que suposa tenir l'Estat en permanent vigilància de l'organització, ara que CDC ja no és el partit que contribueix a la governabilitat d'Espanya i aposta per una desconnexió.

El partit tenia dues solucions. Per una banda, continuar defensant les sigles avalat per aquella gestió d'èxit (que n'hi ha hagut, i molta), però combatent permanentment un relat gris, poc clar, a voltes obscur i brut de clientelisme (tant com la majoria de partits, atès que el problema és sistèmic). Per altra banda, començar de zero i fer net: des del meu punt de vista, decisió encertada si tenim en compte que, en política, comunicar un relat creïble i sòlid és essencial per tenir èxit futur. El nou partit que surti de les cendres de la CDC actual no només ha de poder esdevenir el catch-all que ja és avui CDC, sinó que ha d'aconseguir generar un projecte prou sòlid que faci creïble que hi ha hagut una refundació (ideològicament i en la lluita contra la corrupció).

Al Principat, CDC participa d'una coalició electoral (JxSí) que, tot i tenir la majoria parlamentària, no pot anar en solitari. Els ideòlegs de la refundació no poden oblidar que, part del votant cupaire s'ha escapat de JxSí perquè, a peu del carrer, es castiga dràsticament qualsevol esquitx de corrupció, de mala praxi. No és tant un vot ideològic, sinó de càstig al sistema. Aquest hauria de ser el missatge que plani per les taules de debat de com ha de ser la nova formació, que n'estic segur que pot esdevenir un nou pal de paller del catalanisme si sap aprendre dels errors.