On són els nostres desapareguts?

Milagros Camuñas ha recuperat els cossos de la seva mare i el seu germà 67 anys després del seu assassinat, el 1948. Quan l'arqueòleg avisa des de baix de l'excavació, dins la fossa comuna, que els ha localitzat, l'emoció de l'anciana és absoluta. S'aixeca de la cadira com pot i s'apropa als ossos de la seva mare i el seu germà per acariciar-los. És feliç. Mai va perdre l'esperança, mai es va resignar a deixar de buscar malgrat que molts al seu entorn li ho recomanaven. Sabia que els trobaria.

Joan Pinyol em demana a través d'un diari comarcal contundència a Madrid davant els qui “cada dia demostren la inhumanitat de mantenir 12.000 persones enterrades en cunetes després de ser assassinades pel règim franquista. No només amb els morts oblidats, sinó també amb les milers de víctimes trasllades per la dictadura, amb nocturnitat i traïdoria i a esquenes de les famílies, cap al Valle de Sus Caídos”.

Cambodja, Espanya (atenció, segona posició), Moçambic i Angola són els únics països del món que no han obert fosses comunes. M'ho explica l'amic Roger Heredia, fundador del projecte Banc d'ADN, que pretén recollir urgentment mostres dels familiars dels prop de 100.000 desapareguts per comparar-les amb les de les restes no identificades que jeuen a les fosses.

És urgent que a Catalunya s'implementin els protocols aplicats a la resta del món. Només ens falta la voluntat. Els familiars tenen el dret de saber on són els seus éssers estimats i és tan immoral com inadmissible que no es posin les facilitats per possibilitar-ho. Se sap on són moltes fosses. Cal parlar-ne, obrir-les, investigar. No es pot silenciar més. A qualsevol altre país això seria inaudit i ja hauria arribat al capdamunt dels tribunals fins a Estrasburg. S'ho imaginen a Alemanya? Se suposa que fa 40 anys que tenim democràcia i som a la UE. Aquest és un drama humanitari que ni la llei de la memòria històrica ni les administracions resolen. Volem un país on la memòria històrica tingui pes i es restauri la dignitat allà on es va perdre. Per ells, doncs, i pels familiars que no han de perdre mai l'esperança, cal seguir lluitant incansablement contra aquest silenci tan injust com inexplicable.