Cop de cap a la CUP

La perplexitat que provoca l'actual situació política ens apropa al desconcert absolut. De la mateixa manera que des del 2007 la crisi econòmica no ha fet res més que empitjorar, des del 2010 la presa de consciència dels catalans no ha fet res més que augmentar. Però hem arribat a un cul-de-sac i no m'agrada gens la tensió política que s'ha desencadenat des del 27-S, que només fa que engreixar els arguments dels partidaris de l'unionisme i l'espanyolisme més ranci, fins al punt que en les eleccions del 20 de desembre ens podem trobar que un partit com Ciutadans, que va néixer fa deu anys com a cavall de batalla d'un grup d'intel·lectuals rebotats contra el nacionalisme català, esdevingui, tot i no haver governat res, una força decisiva a l'Estat espanyol amb conseqüències imprevisibles. Pensar que la independència només és qüestió de desobediència institucional és anar amb el lliri a la mà o encaminar-se cap a un procés de ruptura que no presagia res de bo i que s'embrutiria fins a límits insospitats. Estic d'acord amb els de la CUP que ningú és imprescindible i que qüestionin la idoneïtat que el candidat a president sigui l'Artur Mas, però no poden continuar fent bandera del dogmatisme assembleari, perquè els vots, que avui els fan tan cofois, vénen i se'n van amb la mateixa facilitat amb què el vent bufa de tramuntana o de mestral. Molts dels seus potencials votants ho van ser per fer cas d'aquella vella teoria de la compensació, per garantir l'equilibri del procés cap a l'esquerra, amb el benentès que entre CDC, ERC i independents es cobria ja un espectre prou ampli. Un bon exemple serien els pagesos francesos que quan les coses anaven més bé votaven el Partit Comunista per mantenir els equilibris. A casa nostra fa falta tothom per assolir la força política necessària per avançar en el procés sobiranista que s'ha endegat. Ningú no hi sobra, ans al contrari, i atorgar-se la butlla de vetar algú és un maximalisme polític que no puc compartir. Companys, coneguts i saludats de la CUP, heu de fer un cop de cap i sortir d'aquest carreró sense sortida en el qual ens hem ficat, perquè ens ha costat molt arribar on som ara. Sempre va bé recordar Espriu: “A vegades és necessari i forçós / que un home mori per un poble, / però mai no ha de morir tot un poble / per un home sol.”