Himnes nacionals
Una mirada als himnes nacionals d'alguns països americans, o bé a algunes cançons patriòtiques que hi han arribat a tenir una veritable significació col·lectiva, ens permet descobrir-ne l'autoria catalana en alguns casos, circumstància que, potser, no és prou coneguda. Aquest fet, tanmateix, podria ser indicatiu de la naturalitat amb què els catalans s'identifiquen amb el país d'acollida, sense perdre la identitat originària. A Cuba, per exemple, la cançó La palma es convertí en símbol de la revolta independentista contra Espanya. N'era autor Rafael Palau, compositor i director d'orquestra, establert a Camagüey amb el seu pare. Palau no sols en féu la música, sinó que participà activament en la lluita independentista.
En el cas de l'Argentina, el 1813, el triumvirat que dirigia el país trià una obra de Blai Parera i Moret per a l'himne nacional, amb lletra de Vicente López Planes. Avui, un municipi a la Pampa duu el seu nom, com també un carrer a Buenos Aires i en altres indrets del país. El 1933, els escolars catalans van sufragar el transport d'una pedra de Montserrat a l'Argentina per a bastir-hi un monument en el seu homenatge. L'urna que guarda els originals de l'himne nacional és obra de l'escultor també català Torquat Tasso i Nadal, autor de nombrosos monuments patriòtics a l'Argentina, com el dedicat al general San Martín o bé a la batalla de Salta. El compositor Leopold Corretger és autor de peces de caràcter patriòtic com ara El saludo a la bandera i l'Himno a Sarmiento, cantat encara avui a les escoles, i també de l'Himno a Rivadavia, El gaucho o El ombú. El 1910, pel centenari de la Revolució de Maig, Corretger dirigí l'himne nacional argentí entonat per trenta mil persones, a la plaça del Congreso de Buenos Aires. A l'Argentina visqué també un temps Enric Morera i Viura, acompanyant-hi el seu pare, músic com ell. Per encàrrec del govern va compondre un Himno a la patria i una cançó escolar, Mayo, ambdues de caire patriòtic. Tornà al país el 1897 i deu anys més tard hi estrenà l'obra lírica La santa espina, amb la sardana del mateix nom, prohibida per les diferents dictadures espanyoles per la seva afirmació nacional.
L'himne nacional de Xile és obra també d'un altre català, el targarí Ramon Carnicer i Batlle. Amb lletra de Bernardo de Vera Pintado, fou estrenat al Teatro Domingo Arteaga de Santiago de Xile, el 18 de desembre de 1828. Més endavant, la lletra fou substituïda per l'actual, escrita per Eusebio Lillo. El 1854, Jaume Nunó i Roca guanyà el concurs per a fer l'himne nacional mexicà. Amb lletra de Francisco González Bocanegra, s'estrenà el 15 de setembre d'aquell any al teatre Santa Ana de la capital. Natural de Sant Joan de les Abadesses, la seva despulla reposa a la Rotonda de los Hombres Ilustres de Mèxic DF, des de 1921. El vilafranquí Albert Galimany i Pujol, fou director de la banda de música de la República, a Panamà, on era conegut com El Catalán. És autor de La bandera panameña, Soldados de la independencia i Marcha Panamá, segon himne nacional, que sonà en la inauguració del Canal, amb una sardana d'Enric Morera, amb Galimany dirigint-ne la banda. El reusenc Fèlix Astol i Artés va compondre, el 1867, la dansa Bellísima trigueña, inicialment pensada com a cançó d'amor, que va tenir nombroses versions per tota l'Amèrica llatina, si bé la més popular és la que es convertí en himne nacional de Puerto Rico amb el nom de La borinqueña, tot i que no fou fins al 1952 que les autoritats van donar caràcter oficial a l'himne. Pel que fa al Paraguai, el 1911 s'establí en aquest país el barceloní Jaume Segalés, deixeble dels mestres Nicolau i Millet, a l'Orfeó Català. Quatre anys després va compondre una versió a quatre veus de l'himne nacional que comença amb la frase Paraguayos, ¡República o muerte! Segalés és autor també d'un Himno a la bandera i de la peça Preludios de independencia.