Feina, parella i gos

Dues dones –trentegen, n'he de dir noies?– parlen en una botiga. Una explica que està sense feina i es posen a parlar d'un ideal de vida satisfactòria fins que una de les dues resumeix en tres paraules i per aquest ordre el seu desideràtum: feina, parella i gos. És la primera vegada que sento de manera explícita que el gos forma part d'una aspiració d'estabilitat. Vaig pensar en el clàssic, la cançó que va escriure el 1939 l'argentí Rodrigo Sciammarella i que va fer furor: Salud, dinero y amor. On diu diners, poseu-hi feina, que és més realista. En l'imaginari tradicional, l'amor culmina en un matrimoni feliç en què ell porta els diners a casa i ella se sent realitzada fent d'alegre mestressa de casa, de mare d'uns nens de rulls d'or i ben alimentats, i d'esposa dolça que compendia les virtuts de la vida domèstica. Quan aquest pretès model fa dècades que està esbocinat, les parelles ja no es plantegen horitzons indefinits. El trio d'asos de feina, parella i gos que vaig sentir l'altre dia és menys edulcorat que el convencional salut, diners i amor. I podria ser el títol d'una nova cançó que toqués més de peus a terra. En un context de provisionalitat permanent, la ruleta de la salut, els diners i de l'amor només té respostes incertes. Un gos, en canvi, no falla. Fa companyia, suscita afectes i és fidel per definició. En la salut i en la malaltia, en l'amor i en el desamor, en la bonança i en època de vaques magres. Cada vegada sento més a dir que un gos porta menys despeses i menys disgustos que un fill. I veig més parelles joves sense fills que tenen un gos i que “van per la parelleta” adoptant un altre gos. Però a l'hora de partir peres ve el problema. En alguns casos, s'intenten encolomar el gos l'un a l'altre, però són més els que estableixen una custòdia compartida i un règim de visites que costa tant de negociar com els termes d'un divorci tempestuós.