Deutes pendents de la memòria

Ahir va tenir lloc al Palau Sant Jordi el que es pot considerar primer acte institucional a Catalunya –tot i que n'hi va haver un en l'època de Pujol– de desgreuge contra les víctimes de la repressió franquista. És un acte de justícia envers els milers de persones que van donar la vida defensant els ideals democràtics durant i després de la Guerra Civil espanyola. És lamentable, però, consignar que un acte d'aquestes característiques avui només es pot fer a Catalunya, perquè la resta de l'Estat és víctima d'una amnèsia voluntària que li impedeix alliberar-se dels seus fantasmes. Possiblement això és així perquè encara resta viu molt de franquisme sociològic a Espanya, que no va morir al llit amb el dictador. D'altra banda, 69 anys després el govern espanyol ha reconegut que el president Lluís Companys va ser jutjat i condemnat a mort en un judici sense garanties i, per tant, injustament. Ara bé, el govern espanyol és incapaç d'anul·lar la sentència sumaríssima adduint que aquesta és una competència del Tribunal Suprem. Si aquell va ser un judici polític, com el mateix Estat reconeix, se'l pot anul·lar de manera immediata. No fer-ho és una excusa més per evitar que Espanya es miri al mirall.