No hem après res

El símbol de la bombolla del totxo va ser el Porsche Cayenne. 66.000 euros. Símbol de riquesa. Símbol d'ascens social. Símbol de nou-ric. Símbol d'haver viscut per sobre de les nostres possibilitats. Va punxar el globus del crèdit, ens vam adonar que tot havia sigut molt grotesc i ens vam omplir la boca de valors. Vam parlar d'un altre tipus de vida, menys hedonista, més compromesa. Fins i tot la publicitat s'hi va adaptar, buscant la llagrimeta en el cafè, el banc o la loteria. I n'hi va haver que van descobrir la política, que era un afer que havien externalitzat mentre un disfrutava de la caseta, l'hortet i el cap de setmana a Londres amb vol de low cost, per carregar totes les culpes als governs. Bé. Diumenge al cinema, abans de començar l'última de Steven Spielberg, van passar un anunci de Porsche. I, aquest cap de setmana, milers de tot terreny han fet cua de Berga a la Cerdanya, on hi ha el cartell de ple. La banca ha tornat als productes d'alt risc, dirigits a clients amb un historial creditici pobre. Una gran cadena comercial on el Nadal arriba abans d'hora ofereix als seus clients mil milions en crèdits per aquestes dates plenes de diumenges oberts, nits de compres i divendres de descomptes. I l'absentisme laboral creix per primera vegada en sis anys. Els ciutadans marxem de pont –entre d'altres coses perquè ara ja ningú parla de suprimir-los per ser més productius– i comprarem més que mai en els últims set anys. Hi ha molta gent que ha perdut la feina durant tot aquest temps. Però a la que no l'ha perdut i ha mantingut el poder adquisitiu, és com si ara li haguessin dit que s'ha acabat la crisi. Si l'economia va bé, és una bona notícia per a tots. El que és més preocupant és el temor que tot allò que vam dir que no faríem mai més, hi ha símptomes que ho tornarem a fer. I ens oblidarem de tot. Inclosa la política. Fins que, quan tot torni a petar, la tornem a culpar de tot.