Ull de peix
Avergonyida
Estic avergonyida: el que està passant a l'Estat francès és una humiliació per a tot Europa. És a dir: que uns fanàtics, que només es representen a ells mateixos, són capaços d'aixecar –a l'Estat francès!– la bandera del racisme. Ja no puc creure en res. On és la Liberté, l'Egalité et la Fraternité? O que a Veneçuela, el chavisme, convertit en una exposició sarsuelera, acabi en mans dels voraços detractors de la igualtat. O la campanya a l'Estat espanyol, d'un nivell que a primària trobarien grollera, en què es diuen unes coses que et farien caure de cul.
Sí, estic avergonyida. I també de l'Europa que aixeca tanques perquè uns ciutadans fugen del martiri. I perquè la Volkswagen tingui el més contundent crèdit que mai no ha obtingut la bona gent.
I a Catalunya? A Catalunya estem desconcertats –com era lògic que passés–. O és que ens pensàvem que trencar les estructures era a l'abast de tothom? Perquè la majoria se senten desolats per la CUP, i la CUP fa el que pot per ser ella mateixa, i el que no ho entengui que s'ho faci mirar.
Estic avergonyida que les eleccions espanyoles siguin fonamentals per a Catalunya. Què m'havia pensat? Que en tindríem prou nosaltres sols? Sóc una ingènua, ho confesso.
Estic avergonyida perquè hi ha més pobres que mai i ho disfressem amb xifres confortables o amb concursos i campanyes televisives tan tranquil·litzadores.
I estic avergonyida perquè Miquel de Palol fa un article a Cultura demolidor i ningú no li farà cas, perquè, total, és un escriptor i no un supervendes, que és el que compta.
Estic avergonyida perquè nosaltres, la gent, els que circulem amb metro o amb autobús, i que arrosseguem fracassos i il·lusions –al cinquanta per cent– encara no sabem què farem. Ni tan sols què volem. I plorem desolats en la foscor de la nit.
Sí: estic avergonyida. I ja no sé si hi mantinc la il·lusió.