Campanya de restauració
El 20-D està complint la missió sagrada de restablir la confiança dels votants espanyols en les seves elits, ara amb cares noves
La campanya electoral del 20-D està dissenyada i s'està desplegant com a perfecta campanya de restauració espanyola. Tot està estrictament calculat. El calendari, per exemple, és fonamental. Si els experts aconsellen de no convocar campanyes a l'hivern, no patiu, l'hivern comença l'endemà. Les eleccions se celebraran en el quadre eufòric del Nadal, de la paga extra i de les grans loteries. Tot és fantàstic...
Artur Mas va tenir la pensada de fer arrencar la campanya del 27-S amb la Diada. Mariano Rajoy no s'ha quedat enrere en astúcia logística a l'hora de convocar la campanya del 20-D. Gat vell en les arts malabars de la política de plató, l'ha situat al bell mig de la gran parada nadalenca, curulla de llumetes de colors, de regals, de bons propòsits i de felicitacions. I el cop d'efecte inaugural no és menys espectacular. Amb la festa de la Constitució del 6 va oferir la passarel·la electoral ideal per relligar el nou relat dels “quatre candidats”. Rajoy, Sánchez, Rivera i Iglesias són ara els preferits a totes les pantalles.
Aquesta magna operació de recomposició del mapa del poder real i reial a l'Estat espanyol, que culmina el 20-D, presenta moltes dimensions. Una primera i evident és la restauració de l'imaginari central del discurs dominant. La unitat d'Espanya com a valor absolut i suposadament compartit per tots els “bons” espanyols. La unitat de la “nació espanyola”, el bé suprem que cal preservar amb totes les forces de l'“estat de dret”, que inclou, si cal, l'estat d'excepció.
L'altra dimensió que restaura és la validesa de l'ordre constitucional solidificat en la Constitució del 78 i en les institucions centrals que legitima: la monarquia, la unitat de la nació espanyola, la negació dels drets de les altres nacions, el monolingüisme oficial, l'estat centralista, la no-federació de comunitats autònomes, etc. Sí, ara tots diuen que potser caldrà reformar la Constitució. Iglesias gosà dir que estàvem “en període constituent”. Pura maniobra de distracció. Qui s'atrevirà a plantejar una reforma constitucional a fons? Amb quin consens? Es tracta de traslladar el grotesc Senat a Barcelona?
La campanya del 20-D presenta també una tercera dimensió restaurativa, potser menys evident, però a la llarga productiva. Em refereixo a la renovació del bipartidisme gràcies a la fórmula del desdoblament dels dos grans partits constitucionalistes i unionistes. El nou mapa del bipartidisme a quatre pot crear tensions generacionals entre líders i electorats, però a la llarga garantirà l'immobilisme de l'ordre constitucional espanyol. Pluralisme aparent.
De moment, la “pugna a quatre” ja ha desplaçat el “desafiament català” i tots els altres grans problemes del regne d'Espanya. En el debat televisiu únic de TVE per a tot l'Estat, només els “quatre preferits” seran objecte d'atenció i focalització. Els altres, a les tenebres. Les enquestes i els grans mitjans ja han construït el nou “relat dels quatre”. Fins i tot el CIS, tot i detectar prop d'una meitat de vot indecís, no dubtava a jerarquitzar els resultats a favor dels quatre.
En definitiva, el 20-D està complint la missió sagrada de restablir la confiança dels votants espanyols en les seves elits, ara amb cares noves. I continuar creient, malgrat la corrupció, l'atur vergonyant, la precarietat de tanta gent, l'incompliment de promeses o el “desafiament català”, en l'antiga veritat imperial encunyada magistralment en temps del president Aznar: “España va bien.”
