Fills de ruta

L'abril del 2003 es va signar a Madrid un pla de pau per a Israel i Palestina. Aquest acord, patrocinat pel Quartet (Nacions Unides, UE, EUA i Rússia), va ser rebre el nom de Roadmap for peace. En anglès es fa servir roadmap o road map per designar un mapa de carreteres i també, en sentit figurat, per referir-se a un pla d'acció, una estratègia per aconseguir un determinat objectiu. Fins que, arran de la solemne declaració del pla de pau, roadmap es va estendre com la pólvora en el llenguatge periodístic i polític internacional. Aquí ens va arribar en forma de gal·licisme. Feuille de route és una expressió francesa que era, i ho deu continuar essent, un pla minuciós que detalla el desplaçament d'una unitat militar. Per extensió semàntica, full de ruta és entre nosaltres el conjunt d'anotacions que registren les incidències d'un viatge; l'itinerari de determinats vehicles (camions, autocars); les orientacions per als participants d'una cursa ciclista, BTT, travesses de muntanya, etcètera. Però, des de l'abril del 2003, full de ruta va assaltar els mitjans i va servir per anomenar tota mena de plans de pau, primer, i després plans de tota mena (per combatre l'atur juvenil, per incentivar el turisme britànic, per captar socis d'un club de futbol, etcètera). Arribem així al nostre full de ruta de cada dia. La suma de full de ruta i procés dóna al Google 130.000 ocurrències. Lamento que els nostres polítics no hagin estat capaços de batejar la via de la independència amb un nom genuí, però ara ja està fet. Sento el full de ruta com un soroll de fons de la campanya electoral encreuat amb unes al·lusions a Catalunya que remeten a un altre fet periodístic recent, els quaranta anys de la mort de Franco. La submissió de Catalunya és una música electoral tan fàcil, tan senzilla i tan efectiva, que ens recorda que el full de ruta català ve dels fills de ruta dels últims quaranta anys i dels quaranta anteriors.