Quatre follets
Aquestes eleccions espanyoles han agafat el nostre país amb el pas canviat. Que des del sobiranisme no s'hagi pogut formar govern i que durant la campanya tots els partits espanyolistes s'hagin atrevit a donar solucions per a Catalunya (al marge de la voluntat del catalanisme, clarament expressada el 27-S) no deixa de posar-nos nerviosos. Partits que a Catalunya són minoritaris resulta que s'atreveixen a plantejar des de la prepotència més absoluta què s'ha de fer amb el debat territorial. Reformes constitucionals, referèndums, alternatives d'encaix o immobilisme: el menú està servit, i els cants de sirena poden sonar encara amb més força durant el que resta de campanya. Tanmateix –és el més probable–, el PP pot tornar a guanyar a Madrid, però traient quatre vots a Catalunya. ¿Com no s'ha de fer encara més grossa la fissura que separa els dos països, quan el sistema de partits és tan dissemblant?
La radiografia política espanyola i la catalana tenen cada vegada menys punts en comú. Té poc a veure el sistema de partits, el jocs de majories, les prioritats polítiques, els estils de lideratge, la retòrica i la qualitat dels discursos. Són dos països diferents, que podrien cohabitar dins el mateix estat si des de l'espanyolisme fessin aquell mínim esforç de modernitat que implica assumir els postulats del federalisme. Al mateix temps, els dos partits que han aparegut en el panorama electoral espanyol en els últims temps –Ciutadans, Podemos–, no fan més que reproduir els pitjors trets dels dos espais que volen substituir –el PP i el PSOE–, fent més difícil per al catalanisme trobar un lloc còmode enmig del panorama que poden arribar a dibuixar aquests nous actors.
Ciutadans hereta de la dreta la intransigència, i de l'esquerra, la voluntat de renovació. En certa manera, la seva pot ser –tan sols– una revolució conservadora: abolir-ho tot per tornar enrere, a una lectura essencialista de la Constitució i a un “antinacionalisme” que no és més que un espanyolisme vergonyós i abrandat, que només des de la impostura i la incultura pot reivindicar-se com a hereu de la Il·lustració. L'híbrid de poca-soltada i oportunisme que representa C's serà un d'aquells fenòmens que donarà per a unes quantes tesis doctorals.
Podemos, en canvi, s'abeura en postulats si no més antics sí que potser més rancis, en aquell esperit revolucionari que és previ a la socialdemocràcia, al revengisme social dels pitjors tractats per l'ordre de les coses, als que estan decebuts des que la primera revolució els va prometre el cel a la terra i tan sols han aconseguit una prestació que no els permet més que continuar fent la viu-viu. Podemos és el PSOE dels que cada primavera enyoren un maig francès que els permeti trobar xicota i una plaça fixa en alguna universitat assolellada.
Són les dues Espanyes de sempre, convenientment maquillades perquè ara les lleis de Plató són menys importants que saber-se moure pels platós de televisió. El PP és el partit del conservadorisme vell i pensionat, mentre que Ciutadans ho és dels que s'apunten a l'autoritat perquè els agrada el pa que s'hi dóna quan les lleis els posen els somnis en safata. El PSOE és el partit del conservadorisme d'esquerres, de festa de barriada i discursets contra els senyorassos. Podemos ve a posar una mica d'actualitat a aquesta retòrica mesquina, que ja no impressiona gens. I aquests quatre follets es menjaran el pastís espanyol, sense que per a Catalunya tinguin res més que lleis inamovibles o somnis tan eteris que equivalen a quincalla.
