Són faves comptades
París
Estem en època de grips i refredats que solen anar acompanyats de febre. La temperatura normal del cos és d'uns 36 graus i mig. Quan tenim febre, la temperatura del cos puja. I ho fa uns dos graus. La febre, però, no és una malaltia, és un mecanisme defensiu que apareix quan el nostre cos té un virus o un bacteri que ens està envaint. L'augment de temperatura corporal fa que el microbi no pugui viure en aquest medi i en poc temps desaparegui. El perill és quan la temperatura s'enfila fins als 40 graus, que poden afectar el nostre organisme fins a provocar-nos la mort. Per això, si puja molt la temperatura, s'han de prendre mesures per abaixar-la, com per exemple prendre medicaments antitèrmics o mullar la superfície del cos. A París aquests dies de cimera sobre el canvi climàtic han mirat de buscar solucions per afrontar la febre, aquesta pujada de dos graus de la temperatura global. Entenc que fins ara l'escalfament ja li ha anat bé, al planeta i a la seva població, perquè gràcies a això s'han fet notables desenvolupaments però que ara sí que s'ha arribat al límit. O això ens han volgut fer creure. Perquè a París s'ha arribat a un acord que s'ha de signar l'abril de l'any que ve a Nova York i que no entrarà en vigor fins al 2020. I durant tot aquest temps, què? Màniga ampla per anar emetent tant de CO2 com es vulgui? I després demanar perdó, comprar quotes per contaminar a d'altres països o desvincular-se de l'acord? Fer-se trampes al solitari en qüestions de salut planetària és com fer-te-les en la teva salut. Estàs malalt, tens febre, et mediques però no prens precaucions perquè et penses que amb la intenció de curar-te ja n'hi ha prou. I no, no s'hi val. La intenció i el compromís han d'anar acompanyats d'una acció convençuda. Si no, els petits canvis ni són poderosos ni tenen valor i no fan baixar la febre. A aquest pas, malgrat la transcendència històrica de l'acord, no ens quedarà res i no valdrà ni recórrer a la frase de “sempre ens quedarà París”.