De l'“i tu, més” a l'“i jo, més”

Si el cara a cara d'ahir a la nit entre Mariano Rajoy i Pedro Sánchez havia de servir per fer decidir els indecisos (que a hores d'ara encara continuen essent prop d'un trenta per cent dels electors), em fa l'efecte que se'l podien haver estalviat. Va ser una mena de concurs amb el lema aquell de l'“i tu, més” en què es tractava, més que d'encertar-la, de no equivocar-se. I, des d'aquest punt de vista, va ser de manual. Rajoy hi va arribar amb el seu manual econòmic i amb una bateria de dades i més dades. I Sánchez, és clar, amb la seva bateria, també de manual, sobre tot allò que el govern de Rajoy no ha fet bé. I amb una duresa dialèctica inversament proporcional als resultats que fins ara li vaticinen les enquestes. Sánchez sabia que l'única manera de tornar a pujar a l'escenari polític i d'aturar la davallada era un atac frontal. I ho va fer. Rato, Bankia, Gurtel... L“usted se esconde detrás del plasma” o “ha subido incluso el IVA de las chuches de los niños” va ser només el principi. I va acabar amb l'SMS de Bárcenas a Rajoy per poder-li demanar la dimissió. Ja s'hi podia anar esforçant Campo Vidal tot demanant que parlessin de la reforma de la Constitució o de la divisió territorial, que, intervenció rere intervenció, tot plegat tornava una vegada i una altra a l'“i tu, més”. Com a espectacle, va ser entretingut. I quan parlaven de Catalunya, encara més. L'un afirmant que el que vol és “una España unida” i l'altre apostant per “unidad nacional, soberanía y la ley por encima de todo”. I el primer dient-li que “en esto estamos de acuerdo”. L'un dient que ja va lluitar contra el pla Ibarretxe i l'altre dient que ell també. Van passar de l'“i tu, més” a l'“i jo, més”. En resum, res de nou. Perquè del “ni rupturismo ni immobilismo” de Sánchez no en vam saber res més que aquesta frase buida. Dues hores de debat, cinc minuts sobre l'encaix català. I Sánchez a l'escenari altre cop. Els ho resumeixo: un no em va convèncer gens. L'altre, tampoc. I els altres no hi eren.