Urnes

Segurament no cal escriure res més, quan s'ha dit tot d'aquesta jornada electoral que avui ens toca viure. Tot i que queden molts dubtes i en veu baixa es diu que ahir, en la reflexió, quasi un quaranta per cent dels electors encara no havien decidit el vot. Tot és possible, i ni els politòlegs més entesos s'atreveixen a preveure què passarà demà i com es gestionarà el futur.

Quan nous actors apareixen a escena i les velles formulacions són incapaces de regenerar les pròpies propostes, tot és possible en un espectre polític que ha de gestionar la crisi d'un Estat sense rumb. Els tics autoritaris han mostrat les expressions més barroeres de la vella política i els dos grans partits estatals han demostrat ser presoners dels seus discursos caducs. Noves polítiques obren interrogants que no acaben de presentar garanties absolutes. Segur, més preguntes que respostes.

Al país, una nova possibilitat de sospesar la consolidació del sobiranisme i la resistència de l'unionisme, tot i que la posició abstencionista d'algun col·lectiu deixa un forat obscur difícil de quantificar. El dret a decidir pot emergir amb força, però potser arriba tard en l'actual configuració nacional. El comportament participatiu de l'elector tornarà a mostrar el compromís cívic, que caldrà matisar segons la distribució geogràfica.

El debat a set amb què va obsequiar-nos la televisió pública el proppassat
dijous no motiva gaire el vot, sinó que potser va obrir més el ventall dels indecisos, fins els dubtes dels convençuts, quan els participants van mostrar més les misèries que no pas les virtuts. Però hem d'assumir que en situacions excepcionals, com les que vivim, els nostres comportaments electorals han de cercar la proposta menys dolenta, quan tot s'aguanta en el territori de les indefinicions.

Avui els col·legis electorals són oberts, disposats a acollir qui cregui en l'expressió del vot com a eina de futur. Segur que la nostra decisió contribuirà a dibuixar el mapa de demà; i el temps no es pot desaprofitar.