El cunyat de la CUP

Aquest Nadal hauran passat tres mesos des de les eleccions del 27-S. Tretze setmanes d'agonia política, de declaracions i contradeclaracions, de sensacions contradictòries, de manifestos en un sentit i en l'oposat, de votacions incomprensibles en les assemblees cupaires, d'amenaces creuades amb eleccions el mes de març, de tempestes de mala bava a les xarxes socials... Hauran estat 89 dies consecutius d'Artur Mas, sí; Artur Mas, no.

Un país sencer està fart, saturat que una victòria es converteixi en derrota a còpia de reunions i més reunions que només serveixen per desgastar-se mútuament.

I, ara, el que faltava. El calendari festiu traslladarà aquesta discrepància esgotadora a l'interior de les famílies, en la privacitat del Nadal. Molts milers de taules parades, moltes olles d'escudella patiran al seu entorn la brega d'aquests tres mesos llargs i desagradables, amb el cunyat de la CUP que dirà de tot a l'avi convergent i la germana que ha votat Esquerra es barallarà amb el nebot, que l'acusarà de fer el joc a Mas. Una escena estúpida repetida cent vegades a cada poble. La multiplicació fins a l'infinit de no més de quatre o cinc arguments contradictoris. Tot plegat, perillosament a prop del ridícul.

És el llegat menys nadalenc de la vella política, la de la pugna entre partits, que és el que ha encallat un procés que sempre ha avançat per baix i s'ha bloquejat per dalt. Fins al punt que l'endemà de Sant Esteve el futur d'aquest país cabrà dins una assemblea. En fi, coses de catalans.