Premis

La concessió del premi Nobel de la pau a Barack Obama ha aixecat controvèrsia. Passa sempre; si perquè es dóna a algú perquè és conegut o si perquè es dóna a algú que quasi ningú coneixia abans. El d'aquest any, perquè es dóna a algú que l'únic que ha fet fins ara és manifestar bones intencions. Sóc dels que pensen que només amb les bones intencions, i més venint del president del Estats Units, Obama ja ha fet més que molts altres. Però també tenen raó els que es queixen que es premiïn només les bones intencions o, el que és quasi el mateix, el polític de moda. En relació amb això dels premis, sempre penso que n'hi ha massa. Potser perquè el Nobel de la pau fos més just s'hauria de concedir cada deu anys, o declarar-lo desert sempre que calgués (que seria sovint). L'altre dia vaig assistir a la concessió del premi nacional de Comunicació a aquest diari. No seré jo qui tregui mèrits a El Punt. Si més no, ja em semblen un bon mèrit els trenta anys fent un model de premsa que va començar sent comarcal i que s'ha convertit en referent nacional sense deixar de ser comarcal. Com els altres que es van donar dijous, uns per precocitat, altres per perseverança, uns altres per talent. Però un dels premiats, el publicista Toni Segarra, va dir que en la seva empresa un any van batre un rècord ja que van aconseguir 85 premis. No poso en dubte que facin molt bé la seva feina. Però són molts premis, no els sembla? I els que encara se'ls deurien escapar. Repeteixo, em fa l'efecte que hi ha massa premis. I m'està mal dir-ho perquè els que fem El 9 Esportiu n'hem rebut una dotzena llarga en menys de set anys de vida. No vull semblar desagraït; els agraeixo de tot cor, però de tot cor també em semblen massa. A vegades penso que si cada any una federació esportiva dóna un premi a un mitjà català que promogui el seu esport, la rotació és curta i repetitiva. Potser es tracta de trobar una altra modalitat d'agraïment? El gremi dels canapès segur que està en desacord amb mi. Però insisteixo, hi ha gremis en què hi ha més premis que aspirants. Això sí, encara hi ha una cosa pitjor: que s'oblidin de tu. I que no hi hagi canapès.