‘Slapstick'

Aquests dies tenim la temptació de resumir l'any. I sempre hi ha el temor que els últims dies d'aquesta convenció (no deixa de ser-ho: un canvi de xifra, una manera de mesurar el temps) ens espatllin la percepció que tenim de l'any que se'n va. Ara, però, el temor és del tot fonamentat, perquè resulta que tenim entre mans dues notícies pendents que sabem segur que arribaran mentre ens dediquem a analitzar les que ja són a l'hemeroteca. Una d'aquestes notícies –la dels pactes de govern a Espanya– potser no la tindrem abans del 31 (hi ha més marge), però l'altra és evident que serà sobre la taula diumenge que ve. Sabrem –amb més o menys exactitud– si Catalunya comptarà amb un president i un govern que no m'atreveixo a qualificar d'estables però sí de reals. La virtualitat que ara vivim, la precarietat, és una notícia certament dolenta, per les múltiples raons que tots podem imaginar. Perquè hi ha un document que parla d'independència i perquè no hi ha ningú (excepte els ajuntaments) que n'assumeixi les conseqüències immediates. Perquè vivim amb una sensació d'habitar en un núvol, quasi similar a la de les boires que s'apoderen de la vigília. Perquè les anades i vingudes dels pactes i les decisions acaben cansant la ciutadania. Perquè el que podia haver estat (o almenys ens ho semblava!) un somni compartit, pur i robust, s'ha convertit aquests mesos en una dinàmica soterrada d'interessos. Perquè potser ens hem adonat que era necessària una majoria més contundent, encara, per avançar.

Sigui com sigui, el diumenge que ve, a Sabadell, la CUP decidirà. Tinc la sensació, després de veure les opcions que s'hi debatran, que, de l'assemblea, no en sortirà un mandat evident sinó un altre vers (potser coix) que completarà el poema que s'ha anat escrivint aquesta tardor. No sé si és elegíac, heroic, ditiràmbic o fúnebre. O còmic, de comèdia de costums. O de slapstick, aquelles bufonades en què tothom
rebia a la cara un plat de nata.