I si no, no

Malgrat la pressió que ha rebut els últims mesos i que no ha presentat candidats al congrés, la CUP ha sigut la gran guanyadora de les eleccions generals. Si el partit d'Anna Gabriel no hagués monopolitzat el discurs anti Mas, Coscubiela i Colau mai no haurien agafat la bandera del referèndum acordat que onejava Pere Navarro en les eleccions de 2012. Si a hores d'ara tinguéssim govern de Junts pel Sí amb els vots de la CUP, En Comú hauria continuat amb la cançoneta de l'odi a Mas i de les polítiques socials sense independència i, per tant, sense diners. La resistència de la CUP va obligar Pablo Iglesias a incloure el referèndum en el seu programa sense ambigüitats, per ajudar Ada Colau i Xavier Domènech. Si ara no es pot formar govern a Espanya és gràcies a la jugada dels nois de la CUP. Si Pedro Sánchez es troba que ha de triar entre el referèndum i el PP –i que Podemos està a punt de sumar el milió de vots d'Izquierda Unida–, és gràcies als intransigents de la CUP. Compteu quants valencians i mallorquins de Madrid i d'altres parts d'Espanya han votat Podemos per empoderar la nació catalana. Si el PSOE comença a plantejar-se una reforma de la Constitució que inclogui el dret a l'autodeterminació i Ciutadans ha quedat com un partit d'espanyolistes vintage envernissats ha sigut gràcies a la CUP. Junqueras va ser molt viu abraçant-se a Mas per impulsar un procés constituent que els nois de Pablo Iglesias no poguessin atacar directament. S'acosta l'hora, però, de reconèixer que només un referèndum unilateral pot resoldre la situació. Un referèndum quedaria fora del control de Mas, del no de la CUP i de l'ambigüitat perversa d'En Comú. No cal anar a la presó ni fer-se el màrtir per demostrar que l'Estat és injust. N'hi ha prou d'aplicar a Catalunya el programa que Podemos no podrà aplicar a Espanya. Si la CUP no investeix Mas monopolitzarà l'oposició. Però si jo fos la CUP investiria Mas per sis mesos amb el compromís de celebrar un referèndum unilateral. I si no, no.