De set en set
La defunció
Algun analista ha parlat de la defunció d'Unió Democràtica de Catalunya després de les eleccions a les Corts espanyoles (i de les eleccions al Parlament de Catalunya), i és possible que no li falti la raó. Perquè, més que de fracàs, quan s'obtenen zero i zero diputats en dues eleccions tan seguides, potser sí que hem de parlar de mort. Però jo, que en el decurs de la meva vida he intentat que cap de les formacions polítiques autòctones de Catalunya no s'enfonsessin en el fang de les formacions polítiques d'àmbit estatal, què volen que els digui, no veig el negoci en la defunció d'Unió, des de perspectiva nacional.
El meu amic Xabier Arzalluz em va ensenyar a distingir entre l'adversari i l'enemic, i quan una nació està en fase de supervivència i amb un estat de salut precari em sembla que no es poden barrejar alegrement les dues categories. Potser la diferència entre l'adversari i l'enemic és massa subtil en aquests temps del plaer efímer i del pensament superficial que corren, però si raonem una mica en tenim alguns exemples. Aquest mateix any 2015, el 27-S, CDC i ERC es van presentar en les eleccions en una mateixa llista electoral; la de Junts pel Sí; en canvi, tres mesos després, quan es van presentar per separat, les sigles DL (Convergència) i ERC no es podien considerar enemigues, sinó adversàries. Un altre exemple és el de la CUP, aquesta formació que tant fa la guitza a Junts pel Sí, però que no es considera enemiga, sinó adversària, malgrat que disposi d'una estratègia pròpia tan alternativa a la tradició hegemònica sostinguda per les formacions polítiques (encara majoritàries) del catalanisme: Convergència i Esquerra, tant en l'àmbit nacional com, sobretot, en el social. A Unió, també amb una estratègia pròpia, mereixedora de tants dubtes i tanta crítica com qualsevol altra formació política de les que avui ens desorienten i ens cansen, no se l'ha admès en la categoria dels adversaris vius sinó en la dels enemics morts. Sentit d'estat, se'n diu. Sumaríssim.