Mínim

L'últim Consell de Ministres ha aprovat la pujada del salari mínim interprofessional. L'augment és injust, irrisori i indignant. Han decidit que pugi un trist 1%. I de 648,60 passa a 655,08 euros. Els sindicats demanaven un 11% més i que arribés als 720 euros, tal com recomana la Carta Social Europea subscrita per Espanya. En campanya, el PP encara ara en el govern en funcions va anunciar que ho tindria en compte. Passades les eleccions: res de res. El salari mínim interprofessional es va crear el 1963 i es va mantenir congelat durant els tres anys següents, malgrat que a partir de 1967 s'ha anat actualitzant anualment, tret dels anys 1976 i 1979, en què es va apujar dues vegades cada exercici per l'elevat augment de la inflació. El 1980, amb l'aprovació de l'Estatut dels Treballadors, es va establir la seva revisió anual, prèvia consulta amb les organitzacions sindicals i patronals. Des de 1982, el Consell de Ministres sol fixar el salari mínim per a l'exercici següent en l'última reunió de l'any. A Europa, el salari mínim en els 28 països de la Unió ha oscil·lat entre els 1.923 euros mensuals de Luxemburg i els 184 euros de Bulgària. No és demagògic, és real criticar que els ministres cobrin el que no està escrit per aplicar una política que escanya els seus conciutadans. Si ja n'era conscient, d'això, encara ho he estat més després de llegir un passatge de Vae Victus, d'Albert Sánchez Piñol. Un fragment molt il·lustratiu que lliga perfectament amb aquesta realitat. La diferència és que ell retrata una manera de fer dels yames, una tribu d'indis americans del s. XVIII, i que nosaltres estem parlant de l'Estat espanyol del s. XXI. Després de veure unes pràctiques poc edificants dels caps de la tribu envers la seva gent, Martí Zuviría es pregunta: “Quin món era aquest en què els líders cobraven per sotmetre el seu poble?” Per pensar-hi, com a mínim.