Que verda, la vall!

A la Gran Bretanya han tancat la darrera mina de carbó subterrània. La notícia ha saltat a tota la premsa i televisions. No podem oblidar què ha representat a Europa la cultura del carbó. Aquest mineral era fins fa cinquanta anys bàsic per a les cases particulars, cuina i calefacció, transport marítim, fluvial i per terra, indústria siderometal·lúrgica, i altres. Existeixen societats nostàlgiques dels trens a carbó, que en refan les locomotores i fan viatges turístics. El ferrocarril fou el gran transport terrestre gràcies al carbó. Noms específics d'aquest combustible s'han conservat en anglès: puc recordar el pas del carbó d'alzina, producte de les carboneres del bosc, a la cuina econòmica, alimentada amb coc. El moviment econòmic del sector del carbó constituïa tot un món, amb milers de minaires, explotacions sota terra i a cel obert, i grans companyies. A la novel·la el ferrocarril era element del drama (Anna Karènina) o ho eren les mines (L'amant de Lady Chatterley). El minaire era un heroi, les pel·lícules contaven dramàtiques històries extremes, rescats de molt de risc d'obrers atrapats al fons de galeries obstruïdes, explosions de gas grisú, etc. També dels conflictes entre empreses i sindicats, o de crisis d'explotacions, com retratava John Ford en una de les seves grans cintes, la contundent Que verda era la meva vall!. El record de la vida dura dels pous i galeries era tintat d'una vena de poesia.

I és que els canvis, avui, constants en la nostra societat, se senten molt més dramàticament, per bé que puguin ser similars als de temps enrere. Vull dir que no és el mateix un tancament de mina el 1930 que els d'avui. Els fills de la família gal·lesa a la pel·lícula, que perden la feina, a banda del conflicte entre sindicalistes i obrers lliures, saben que trobaran lloc en una altra empresa, o país; avui de vegades desapareix no pas una empresa, sinó tot el sistema d'explotació. La indústria del carbó ha entrat en una crisi definitiva als països desenvolupats, entre altres motius per la substitució d'aquesta primera matèria pels hidrocarburs, recentment incrementats en volum pel sistema fracking, i així el sobrant de carbó dels EUA inunda els mercats europeus rebentant-ne els preus. La Xina empra encara carbó en grans quantitats i origina contaminació.

Dèiem dels canvis, que sovint prenen dimensions globals: el tema de l'escalfament o canvi climàtic, que afecta tot el planeta, ha accelerat la seva perillosa passa. Assotarà la raça humana, però ni que això no passés gràcies a una intel·ligent presa de decisions estratègiques, ja haurà eliminat pel camí espècies animals i vegetals, i a més a més, en qualsevol dels casos, modifica paisatge i conreus. A la Gran Bretanya, país de cerveses, han entrat a produir vins, perquè tenen unes condicions climàtiques avui dia propícies: vinyes franceses cerquen també climes semblants als anglesos, de més frescor, i entre nosaltres empresaris del Priorat han plantat ceps al Pallars. Els grans icebergs del continent austral naveguen a latituds allunyades, despresos dels morros glacials, i a l'Àrtic els óssos blancs han de fer moltes llegües de camí per trobar foques,i àdhuc nedar per salvar distàncies que abans podien fer sobre el gel. Hom ha donat l'alerta sobre la minva progressiva d'aquesta espècie.

Les grans superfícies comercials no tenen aturador, obren cada vegada més grans complexos. Això modifica el model de comerç tradicional, el petit, el de barri o districte. És un altre dels grans canvis, típic de la civilització urbana moderna. En tenim mostres cada dia, i molt és de témer que el petit comerç de proximitat no tingui res a guanyar si prova de mantenir el tipus. Són canvis en l'accelerada vida dels nostres dies: atardar-se en conversa amb l'adroguer que, llaurador en mà, abocava lentament els fideus a la paperina fins a fer el pes just, era més càlid que agafar del metàl·lic prestatge el paquet. Les raons econòmiques que exhibirà la gran superfície són claríssimes: l'immens volum de compres que fa li permet uns preus de venda sense competència possible: quan arribem als productes primaris –fruita, verdures– el desastre per a l'agricultor productor és total. És comprensible que enyorem l'individual intercanvi d'abans. Hem anat alguna vegada a collir carxofes o taronges directament al camp, i ara això és un luxe, i una estampa que ens retorna a la infantesa i joventut. Que verda era la meva vall!