Com fer-se milionari
Si parlo de milionaris, vull dir fer-se molt ric. No en pessetes, sinó en euros. Abans que res, no creguin que es pot ser milionari si es treballen 10 hores diàries, 5 dies a la setmana, durant 40 anys. En aquestes condicions, i si és té sort, es pot reunir un capitalet que permeti viure amb decència. Una excepció seria en el cas que el treball fos intel·lectual, ja que aquest està mal pagat, i el resultat és més esquifit. Però torno al punt que m'interessa amb l'exposició de tres camins per fer-se milionari. N'hi ha d'altres, però són puntuals, no genèrics, de l'estil Messi o Rafa Nadal.
El primer camí és guanyar milions per casualitat. Hi havia una bona pel·lícula americana, que es deia Forrest Gump, en la qual el protagonista, que era més aviat curtet, feia una fortuna perquè invertia en una societat que tenia el símbol d'una poma. Ell es pensava que era una empresa de fruita, però en realitat era Apple en els seus inicis, la gran empresa informàtica. Una altra manera de fer milions és que tinguis un terreny en el qual plantes patates i cebes que de cop es converteix en urbanitzable i el pots vendre a uns xeics àrabs. El sector immobiliari ha creat grans fortunes per casualitat, per circumstàncies que poca cosa tenen a veure amb els mèrits personals.
El segon camí és el de la corrupció. Hi ha una variant, que és atracar un banc i endur-te'n la caixa, sense que t'agafin. Però no són sistemes recomanables. Potser ho eren durant la dictadura franquista, però en democràcia els atracaments et poden portar a la presó –amb la dictadura també– i els problemes de corrupció s'acaben sabent, tard o d'hora. I malgrat que la justícia espanyola és molt lenta, al final també arriba a la conclusió que dos més dos fan quatre i t'engarjolen, després d'haver recuperat el que has pres, més els interessos. A Catalunya hi ha hagut o hi ha empresaris que han fet una part dels diners amb operacions que freguen la línia vermella que hi ha entre el comportament ètic i el que no ho és, com per exemple aquells que han utilitzat el que els anglosaxons en diuen insider trading, o sigui, tenir una informació confidencial que t'asseguri guanyar un concurs d'obres o l'alça en la cotització d'un valor. Hi ha grans fortunes fetes seguint aquest sistema. Per exemple, la primera generació dels Rockeller americans, en temps del capitalisme salvatge en el qual dominava la llei de la jungla. A vegades no ens adonem del que hem avançat.
I, finalment, hi ha un tercer camí per fer-se milionari, el millor: l'herència dels avis o dels besavis, que van fer la fortuna per un dels dos camins anteriors. No hi ha com haver tingut un avi pocavergonya que deixa els diners als néts, perquè aquests no tenen cap responsabilitat en la forma en la qual es van guanyar els diners. La família March, per exemple, o els força nombrosos descendents de fortunes creades durant el franquisme, com ara els del Pino de Ferrovial, els Entrecanales d'Acciona i els Oriol d'Iberdrola. Entre aquests hi ha pocs catalans. Potser només una mitja dotzena, ja que es requereix estar a prop o formar part del poder, i aquest és a Madrid.
