La masia de Can Buch

Cada any, per Nadal, rebo la felicitació d'una família badalonina que té predilecció per unes postals que editen a la ciutat on reflecteixen, amb un dibuix i el comentari corresponent, la història d'una vella masia de Badalona, encara conservada. En tinc tota una col·lecció que és una autèntica aproximació al passat agrícola local i al seu patrimoni. Penso, també, en alguns pobles –Maçanet, un dels primers– que han dedicat alguna publicació a les cases de camp del terme municipal. A Lloret aquest capítol encara està molt verge i les masies que hi havia pròximes al nucli urbà han caigut sota el picot dels promotors immobiliaris. No hem entès mai com, si alguns polígons o sectors porten precisament el nom de la masia que hi havia, no s'ha obligat a conservar l'edifici que en resulta l'emblema. Accepto que a Lloret no hem tingut masies espectaculars quant a l'arquitectura. Però se'n podien haver salvat algunes protegint-les al seu moment. Recordo, per exemple, Can Fornés de Sant Quirze, gran i de forma basilical, amb una ampliació modernista, que va desaparèixer impunement amb la complicitat dels amos, encara que dissimulessin, i la urpada d'un especialista en enderrocs. Ara ens queda Can Buch, com a més destacable, i cap a ella han girat els ulls per fer-hi un museu els que treballen en la recollida i restauració d'eines del camp, acabdillats per en Rafel Roig. He llegit a la premsa que els tècnics municipals ja hi tiren cosses perquè restaurar la casa és molt car i difícil. La dificultat no ha d'espantar. Per això els tenim i els paguem, els tècnics, perquè pensin i trobin solucions. I pel que fa al cost, a Lloret hem vist tantes obres faraòniques, darrerament, que, sense disbauxes, no vindrà la bancarrota per rehabilitar una casa de pagès que té una prestància i una història especial. Hi ha entesos en arquitectura, fills de Lloret, que consideren viable el projecte. Seria trist que hi hagués una dictadura dels tècnics de despatx, que fan com els futbolistes, avui defensen una samarreta i demà una altra, i que, poc motivats per allò que “allà on no hi ha sang botifarres no s'hi fan” poden trobar totes les dificultats que vulguin en l'empresa de salvació de Can Buch. Els lloretencs els demanem que hi pensin i hi dormin les vegades que calgui. Els que vam anar enguany a Ravensburg, amb l'Obreria de Santa Cristina, vam visitar el museu municipal fet en una antiga casa de teixidors, salvant tot el que van poder, malgrat les dificultats. Aquest és el principi a aplicar.