El que havia de passar

Ha passat el que havia de passar. El resultat de les eleccions reflecteix la crisi profunda que pateix el sistema polític vigent a Espanya des de l'inici de la Transició. Un sistema que encara pot ser caracteritzat amb dues velles paraules: oligarquia i caciquisme. Oligarquia, perquè amb la seva cobertura ha grimpat –i de quina manera!– el que Antón Costas denominava amb justesa, fa molt poc, capitalisme concessional i regulat (“capitalismo de amigotes”). I caciquisme, perquè els antics cacics vuitcentistes de casino provincià foren substituïts des de molt aviat per uns “cacics orgànics”, que han estat i són els diferents partits polítics en les diverses comunitats en què la seva respectiva implantació és –o ha estat–hegemònica.

Les recents eleccions han esquerdat aquest muntatge. Primer: ha trencat el sistema de torns entre els dos grans partits d'àmbit estatal –PSOE i PP–, que s'han alternat a l'exercici del poder amb el suport, sempre negociat a l'alça, dels partits perifèrics, idèntics en el seu programa socioeconòmic essencial –és a dir, deixant al marge la seva pulsió nacionalista– als dos grans partits als quals han donat un suport sostingut. Segon: el “caciquisme orgànic” dels partits als seus feus tradicionals queda fortament erosionat per la concurrència vigilant de les noves formacions emergents. Tercer: el canvi ha estat provocat, en bona mesura, pel vot dels joves indignats per l'injust repartiment dels costos de la crisi, que han suportat de forma gairebé exclusiva les classes mitjanes i populars mitjançant la baixada dels salaris i la reducció de les prestacions de l'estat del benestar, amb la finalitat de practicar una devaluació interna concebuda com a únic mitjà per assolir l'equilibri fiscal. Quart: queda clara la necessitat de pacte entre les diferents forces polítiques per tirar endavant el país, en no haver-hi cap d'aquestes que pugui governar en solitari. El que coincideix amb una molt estesa convicció entre els espanyols, segons la qual convé que els conflictes existents es tanquin mitjançant un pacte estimat possible per una àmplia majoria de ciutadans.

Aquest fet ha de ser assumit amb tan atent examen com esperançada expectativa. Perquè és absurd, per no dir obscè, tancar-se –impulsats per l'immobilisme– en una esbiaixada i negativa valoració del que ha passat, quan el cert és que el sistema es troba en una profunda crisi i el resultat electoral suposa, en propiciar un canvi, una possibilitat de regeneració, que segurament haurà d'iniciar-se amb un canvi de protagonistes. El que no suposa desqualificar globalment l'acció política dels qui fins ara mateix han exercit els càrrecs de més responsabilitat política, però sí que implica qüestionar la seva perpetuació en el poder, una vegada que semblen esgotades les seves capacitats i manifestes les seves mancances.

Ara bé, l'impuls que ha de deixar expedit el camí de la regeneració política del sistema no brollarà només, òbviament, d'un canvi de persones. La regeneració ha de ser el resultat d'una manera diferent de fer les coses, així com de la franca assumpció d'un objectiu comú consistent en la refacció d'Espanya com a empresa compartida.

AMB el benentès que aquesta manera diferent de fer les coses no sorgirà tampoc espontàniament, sinó que serà, si arriba a reeixir, el resultat dels equilibris de poder a què obligaran els futurs pactes imprescindibles per governar. I, d'altra banda, la refacció d'Espanya com a empresa compartida necessitarà una àrdua tasca prèvia consistent en el correcte plantejament del conflicte territorial, que només podrà resoldre's mitjançant un pacte transaccional entre les parts implicades. Aquest pacte exigirà, al seu torn, una reforma constitucional, i haurà de ser ratificat després en llibertat mitjançant una consulta.

Sense el bon èxit d'aquesta tasca prèvia, serà impossible pensar en Espanya com a projecte comú i com a àmbit de solidaritat, com a entitat històrica viva i com a subjecte polític operatiu en l'àmbit internacional. És difícil però no impossible.