Les cendres de Mas

“Sobre les cendres de Mas, es proposa Junqueras”, titulava dilluns un dels diaris de Madrid que més projectils ha llançat contra el president en funcions. Tot i que l'adverbi més fa de mal pair en l'expressió, perquè és difícil destriar a Madrid qui ha desbudellat amb més entusiasme el líder de CDC. L'obsessió corrosiva els ha unit a tots. Encara aquests dies, una vegada i una altra, contertulians, columnistes i tanquistes bramen que la cúpula del partit i el mateix Mas s'han separat del seu electorat, que es manté fidel a l'autonomisme, i s'han radicalitzat per maldat pròpia. Sense considerar, ni ganes, ni els resultats de la consulta del 9-N ni els mateixos resultats electorals d'Unió Democràtica en les dues darreres cites a urnes. Tant se'ls en fot. Ells han bastit una realitat i, si no se la creuen, això no hi compta, perquè el que val de debò és destruir la pedra angular de la sedició. Encara que les percepcions a Madrid poden ser absolutament equivocades, la pregunta continua sent vàlida i la mateixa: és Artur Mas un actiu en l'anhel de llibertat de la majoria dels catalans? A Espanya es pensen que sí, per això li tiren amb fona. A Catalunya una bona part de l'esquerra, independentista i espanyola, l'ha descartat. L'ha descartat per al seu canvi social. I això porta a una altra pregunta: fins a quin punt el canvi social que vol aquesta esquerra i la ruptura nacional són compatibles? Poc canvi social hi haurà sense ruptura nacional. Però la ira els cega.