La sortida

La situació creada després de les eleccions generals del 20 de desembre és extraordinària a Espanya, és a dir, no ordinària perquè no s'ha donat en els últims 35 anys, però a Europa, sí. Ha passat de diferent manera però amb efectes similars a Bèlgica, Holanda, Dinamarca, Itàlia i darrerament a Portugal... La més difícil dada del resultat és que les coalicions d'esquerra PSOE i Podem, i dreta PP i C's, no sumen una majoria suficient per governar. Les coalicions necessàries per uns i altres per obtenir-la són massa diverses i àmplies per aportar estabilitat per quatre anys a un govern de coalició. La sortida és un pacte de legislatura amb un govern en minoria. El govern ha de sortir d'un partit que estigui disposat a aquest pacte començant pel més votat. En aquest pacte hi hauria d'haver el màxim nombre de partits però això no ha de ser un imperatiu absolut si resulta massa complex. El PSOE no vol que governi el PP perquè considera inacceptables les polítiques seguides per aquest partit els darrers quatre anys. Per tant, el pacte de legislatura hauria de començar pel compromís del PP de canviar-les.

Les més injustes de les seguides tenen un àmbit social i certament són les que més durament afecten la població, especialment aquella de rendes més baixes i per tant més desprotegida. Canviar la reforma laboral per donar més estabilitat a l'ocupació, estendre la cobertura i durada de l'atur, treballar perquè les famílies que no puguin pagar les hipoteques no perdin l'habitatge, o que els que no puguin pagar l'electricitat o l'aigua no vegin tallat el subministrament o que les ajudes pels menjadors escolars s'incrementin o els ajuts als discapacitats de rendes baixes augmentin... En definitiva, donar més pes a les polítiques socials són mesures que necessiten estar de manera prioritària en aquest pacte de legislatura. Els darrers anys s'han reduït els ajuts a la R+D; per Espanya aquesta decisió és especialment perniciosa perquè compromet la competitivitat de la nostra economia en el futur i suposa una pèrdua de talent jove que, com que no troba sortida, ha d'emigrar. El repartiment del dèficit entre govern central, comunitats autònomes i ajuntaments és injust per desequilibradament repartit i això afecta greument la ciutadania perquè les majors despeses, salut i ensenyament, són competència de les comunitats autònomes i aquestes estan en quasi fallida. Les “retallades” tenen origen en aquest problema. El govern central té l'obligació legal de reformar la llei de finançament de les comunitats des de fa dos anys i no ho ha fet, incomplint la llei i perjudicant tothom. La fiscalitat de les rendes de capital és massa laxa, els impostos estan massa decantats sobre les rendes de treball...

El pacte de legislatura ha de fugir de reformes complexes de l'estructura de l'Estat per les quals ara no hi ha consens. La Constitució no és el problema, ho és i molt la seva interpretació, per tant reformar-la no significarà un gran avenç però sí un gran esforç, que dedicat a qüestions més concretes i properes serà més eficient. Per exemple, la reforma de la justícia, la llei electoral... Però és dubtós que en això hi pugui haver acord, comencem pel que és més urgent i si el pacte de legislatura funciona ja s'ampliarà. La Constitució té una necessitat de reforma pel que fa a l'estructura territorial de l'Estat però, en les circumstàncies actuals, el PP, el PSOE i C's no volen pactar-ho amb els nacionalistes i sobiranistes que participaran poc en aquest pacte i per tant això faria encara més inútil una reforma constitucional. C's hauria de ser invitat al pacte però estant la seva presència no determinant és necessari escoltar però no necessàriament seguir-lo en tot el que proposi. El mateix es pot dir respecte de Podem, la seva oposició al Congrés s'ha d'evitar que sigui frontal.

Si el PP no aconsegueix el Pacte de legislatura, que ho provi el PSOE, però el fracàs del primer per raons polítiques i electorals suposarà probablement el del segon. Les alternatives tampoc sumen i són pitjors: una coalició PSOE-Podem portaria al trencament del PSOE més enllà de la seva dificultat. El referèndum a Catalunya és refusat per la majoria del partit. Una coalició PP-C's no seria acceptada per C's pel desgast electoral que implica. Unes noves eleccions suposarien el canvi del secretari general dels socialistes, l'arribada al poder de l'ala més dretana del partit i una coalició PP-PSOE, pitjor que el pacte de legislatura esmentat. No vulguem arreglar el món, fem que Espanya vagi una mica millor. N'hi ha prou, de moment, considerant com estem.