Puros

Sigmund Freud, el pare de la psicoanàlisi, tendia a projectar significats profunds i reveladors en detalls aparentment innocents de la vida diària. Potser per això uns seus alumnes li van fer una broma maliciosa en relació amb l'afició del mestre de fumar puros enormes en forma de pregunta: no seria aquesta inclinació un detall revelador donada l'òbvia naturalesa fàl·lica dels cigars d'aquella mida? El gran home es va defensar de la insinuació responent que, a vegades, “un puro és només un puro”. L'anècdota em remet a un moment deliciós del llibre de Prudenci Bertrana Jo!, memòries d'un metge filòsof. Bertrana recrea l'ambient del manicomi de Salt (ara un modèlic hospital psiquiàtric) a començaments de segle, quan era dirigit pel peculiar psiquiatre Dídac Ruiz. Un dia, el director atenia un visitant il·lustre, el president de la Diputació de Barcelona, institució protectora de l'hospital. El doctor Ruiz li mostrava, ufanós, els horts que cultivaven els interns en l'esperit de la innovadora tècnica que anomenaven laboroteràpia per mantenir-los entretinguts en feines d'utilitat per a la comunitat. Aleshores se'ls apropa un pacient amb una pastanaga a la boca en actitud de fumar-se-la ostensiblement. Les autoritats de seguida entenen la situació i li fan comentaris condescendents: “Carai quin puro! Que vagi de gust!”, etcètera. El boig els somriu i els fa reverències, però quan s'han allunyat unes passes es gira i crida: “Ei! Vostès, fotuts burros, que això no és un puro: és una pastanaga!” És evident que el nostre malalt mental dominava perfectament les potencialitats del llenguatge simbòlic i es va permetre fer-los un joc de rol sensacional que consisteix en un boig que es fa passar per boig... i els savis cauen en la trampa! El nostre home, des de Salt, li estava enviant un missatge a l'autor dels grans tractats de la psicologia moderna: “Doctor Freud, estigui tranquil, a vegades un puro és un puro i a vegades una pastanaga és una pastanaga.”