Ara sí

Ni el més fantasiós guionista Alfred Hitchcock hauria estat capaç d'imaginar una seqüència com la que ha desgranat la política catalana en aquest darrer viatge. Suspens en estat pur, amb tots els ingredients per mantenir-nos, atònits, davant la pantalla. Tres mesos per escriure un argumentari creïble i, a la darrera campanada, tots els cavalls desbocats per confabular-se a favor d'un procés que, ara més que mai, sembla indestructible. Amb uns dos milions d'electors consolidats al rengle independentista, no es pot oblidar la mancança d'uns dos-cents mil vots per quadrar el valor absolut per dibuixar el nou marc independent, però el gest polític d'ahir, amb molts protagonistes, dóna esperança que això és seriós i que el bloc sobiranista –a la vegada proclamat progressista i republicà– va a totes i cal confiar-hi.

Amb bons amics als rengles cupaires, he seguit de prop el viacrucis d'alguns militants, que es van menjar les ungles a Sabadell i acabaren les infusions de til·la aquest diumenge anterior. No dubto del grau de responsabilitat de molts d'ells i en conec més d'un que ha plorat d'impotència durant la setmana. Els empats –segur, van existir– trenquen els nervis i costa molt confiar en la pròrroga. Però bé està si acaba bé, i per ells aixeco la copa.

Al final, un acord d'enginyeria tan ben lligat que costa entendre com s'ha pogut fer a corre-cuita, si no és que la mateixa CUP municipalista, de vell marxamo de Terra Lliure, hagi imposat el valor de Catalunya per sobre de l'assalt del cel, sempre indefinit i poc probable.